No sé si és veritat o no el que s'assegura en fonts oficioses del Partit Popular: Esperanza Aguirre acabarà, sens dubte, imputada per algun dels casos de corrupció del seu partit a Madrid. De fet, seria lògic, atès que al PP madrileny hi ha hagut tres secretaris generals en els últims 20 anys i la seva situació processal és la següent: un està a la presó, Francisco Granados, des de fa tres anys, i durant set va ser-ne secretari general; al seu antecessor, Ricardo Romero de Tejada, que ho va ser mentre José María Aznar era a la Moncloa, el van condemnar a un any de presó per l'ús d'una de les famoses targetes black; i, el tercer, Ignacio González, roman detingut al calabós de Tres Cantos per presumpta participació en el cas de l'empresa pública Canal d'Isabel II.

És evident que, amb aquesta carta de presentació, Esperanza Aguirre té bastants números, certament. Les llàgrimes davant dels periodistes en parlar del seu successor a la presidència de la Comunitat de Madrid, l'abans esmentat Ignacio González, tenien molt d'impostura. És el que té haver exercit davant de les càmeres de televisió tota mena de papers i haver donat lliçons a tothom. Com aquella vegada que es va llançar contra l'alcaldessa de Madrid aconsellant-li en un moment de dificultat que calia "venir plorat de casa si un es dedica a la política". Manuela Carmena, atribolada, va encaixar com va poder el cop.

L'acumulació de notícies relacionades amb la corrupció s'està convertint en les últimes hores en un autèntic mal de cap per al PP. Caldrà veure com manté el difícil equilibri amb Ciutadans que li permet conservar el govern de la Comunitat, pacte sobre el qual ja s'han llançat PSOE i Podemos. Potser l'ajuda l'escassa credibilitat dels socialistes que d'una banda volen desallotjar la presidenta Cristina Cifuentes i per l'altra, tenen obert el cas dels ERO a Andalusia amb Susana Díaz. Al mig de totes aquestes notícies, la citació de Mariano Rajoy a comparèixer com a testimoni davant de l'Audiència Nacional en el cas de la caixa B del seu partit no fa sinó posar en una posició delicada el PP i per extensió els dos partits que van votar la seva investidura, PSOE i Ciutadans.

Un últim apunt respecte al cas del PP de Madrid i el fangar de la corrupció. Si tracem una mirada comparativa sobre la política catalana i en els mateixos 20 anys (1996-2016) no trobem ni presidents de partit, ni secretaris generals ni a la presó, ni condemnats per corrupció. Tampoc si anem més enrere. I tampoc no n'ha estat detingut cap. N'hi haurà, potser, ja que, almenys dos, Jordi Pujol (CDC) i Narcís Serra (PSC) tenen la condició d'investigats (abans imputats). Però, ara com ara, no són comparables ni a Romero de Tejada, ni a Francisco Granados, ni a Ignacio González.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat