Si antigament els periodistes havien de tenir un croquis sobre els ministres del govern espanyol o sobre els consellers de la Generalitat per no confondre's i publicar sempre bé el seu nom complet i el seu càrrec exacte, ara aquest nomenclàtor ha canviat i el que cal saber és el nom dels jutges del Tribunal Suprem, de l'Audiència Nacional, del Tribunal Constitucional, del Tribunal de Comptes o del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i els corresponents fiscals de les diferents instàncies judicials, parajudicials o, simplement, administratives. Ells són els protagonistes diaris de la informació política en aquest embat plantejat contra l'independentisme català. Aquest és el gran llegat que ha deixat el deep state espanyol a Pedro Sánchez després de set anys de govern popular a la Moncloa i una infinitat de complicitats entre el PP i el PSOE. Els primers, molt més hàbils, han teixit una teranyina d'interessos que no sembla fàcil que Sánchez pugui arribar a desmuntar amb el temps, si és que realment així ho vol, cosa que amb el president mai no se sap.

D'entre tots ells, el més agut sol ser el jutge Pablo Llarena, aquell de les euroordres d'anada i tornada contra Puigdemont, Comín i Ponsatí, que fa molt de temps que prova que se li faci cas a Bèlgica, Alemanya, el Regne Unit i, de nou, Bèlgica, amb poc resultat fins ara. L'últim invent de Llarena ha estat intentar convèncer els anglesos que havien d'impedir la sortida de la consellera Clara Ponsatí, que acaba d'accedir a l'Europarlament ocupant un dels escons que ha deixat vacant el Regne Unit pel Brexit. Així, havia de ser retinguda en sòl britànic, ja que si viatjava a Brussel·les podria instal·lar-se a Bèlgica o qualsevol altre país de la UE i gaudiria d'immunitat parlamentària. El jutge escocès que segueix la causa no sembla que hagi estat sensible a la jugada mestra de Llarena i la seva petició que valorés reforçar les mesures cautelars per evitar la seva sortida a altres països. I Ponsatí es va presentar com si res aquest dimarts a la capital comunitària.

Un dia es farà un memoràndum de les derrotes de la justícia espanyola a Europa i de com no han colat gairebé cap de les martingales dels seus tribunals. Òbviament, és més fàcil utilitzar els trucs a Espanya, on acaben sent jutge i part. Assistim al judici del major Trapero a l'Audiència Nacional i, en alguns aspectes, ve a ser una rèplica de sessions que ja vam viure al Tribunal Suprem amb el judici del procés. La defensa de Trapero està fent una feina impecable per demostrar la inconsistència de moltes de les proves contra l'exresponsable de la policia autonòmica catalana i que no existia connivència entre els Mossos d'Esquadra i el Govern. Però com a l'anterior judici, un té la impressió que hi ha poc terreny a recórrer ja que la sedició va al lot de la condemna perquè així està prèviament escrit.

Sembla, en general, més important mantenir viu en l'espanyolisme el  prietas las filas que provar de desinflamar un conflicte i desjudicialitzar la vida política. Així, un dia és Trapero, un altre Ponsatí, qualsevol altre exiliat o algun dels presos polítics, o si no sempre estarà el president Torra per apartar-lo del seu càrrec o tornar a mirar per enèsima vegada el 9-N o les despeses del referèndum. L'important per a la justícia sembla ser, sobretot, que aquesta roda giri i giri i mai no s'aturi.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat