El Tribunal Suprem ha quedat aquest dijous novament en ridícul després que el Tribunal d'Apel·lació de Brussel·les ha rebutjat novament l'extradició del conseller de Cultura a l'exili, Lluís Puig. La notícia, a més de ser magnífica per al conseller exiliat, ja que hauria de succeir un veritable cataclisme perquè en un futur aquest tribunal o qualsevol altre modifiqués la decisió, té un efecte dòmino important per als altres tres exiliats que també eren membres del Govern l'octubre del 2017 i sobre els quals també pesen ordres d'extradició: el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí. Tenint en compte que el jutge de primera instància és el mateix que va dictaminar sobre Puig i el Tribunal d'Apel·lació de Brussel·les també, el camí per conservar la seva llibertat sembla definitivament aclarit.

La tercera euroordre emesa per Espanya comença a ser paper mullat i la justícia belga ha deixat literalment a les beceroles aspectes tan determinants com la competència del Suprem o la vulneració del dret a la presumpció d'innocència dels polítics independentistes dels quals es demanava l'extradició. Amb la mà oberta, el tribunal d'apel·lació clava dues sonores bufetades: en la primera, confirma la decisió del jutge de primera instància en considerar que el Suprem no és competent per jutjar aquests fets, després que hi hagués una tercera euroordre emesa per Espanya. Tanmateix, encara és més cridanera la segona en entendre que hi ha un clar risc que la justícia espanyola vulneri la presumpció d'innocència de Lluís Puig —i, per extensió, de tots ells— regulada per la directiva 2016/343.

Entén la justícia belga que tota el reguitzell de declaracions polítiques de fiscals i jutges contaminen el seu pronunciament i hi ha un risc processal evident. Aquell más dura será la caída amb què la Fiscalia va etiquetar la nota de premsa anunciant les querelles contra el govern del president Puigdemont i la Mesa del Parlament, no se l'han agafat com una broma a Brussel·les, sinó com una premonició del que anys més tard acabaria passant.

No hi haurà, per tant, extradició de cap de tots ells en el futur i això és una gran notícia. Espanya ha perdut el pols i la seva justícia, forçada fins a emetre sentències clarament injustes, ha quedat feta miques, encara que a Madrid i a molts mitjans de Catalunya el típex acabi fent miracles amb les notícies. Veurem, a partir d'ara, què acaba succeint amb els suplicatoris de Puigdemont, Comín i Ponsatí perquè el Parlament Europeu els acabi aixecant la immunitat per ser processats.

En bona lògica, el suplicatori hauria de decaure, ja que se sap per endavant que si el sentit final que té és l'extradició, no s'arribarà a produir atenent la doctrina Puig. Llavors quin és el sentit del suplicatori? Però aquí entra la política i no la justícia i els interessos de les famílies ideològiques i dels estats. Tenen una sortida honorable: dir que el TS no és competent i desentendre-se'n, però molt em temo que els Pedro Sánchez, Pablo Casado i Inés Arrimadas no jugaran aquesta carta. Preferiran forçar que els eurodiputats s'indigestin en una votació que no portarà, al final, enlloc.

Sobretot, perquè avui és segur gairebé al 100% que Puigdemont, Comín i Ponsatí acabaran, si és el seu desig, el mandat de cinc anys com a eurodiputats per al qual van ser escollits el maig del 2019. I això no depèn, arribat el cas, de si se'ls aixeca la immunitat per ser jutjats, sinó de la sentència final que, ara com ara, sembla que ja està cantada. Retirar les euroordres seria un altre camí, però la justícia espanyola no sol aprendre dels seus errors.