A un molt bon amic meu que s'espavila molt bé en els cercles de poder madrileny li vaig comentar ahir: "A aquest pas, el rei emèrit no tindrà més remei que exiliar-se; el clima polític a Espanya sobre la corrupció de la família reial ja és irrespirable". Va ser arran que es conegués l'existència de la firma del rei Joan Carles en un document secret de la societat de Panamá Lucum Foundation, la qual servia per actuar de pantalla d'un compte suís del banc Mirabaud en el qual s'havia ingressat "una donació de 64.884.405 euros feta pel rei de l'Aràbia Saudita en favor del rei d'Espanya". Per a la meva sorpresa, la resposta del meu interlocutor no només no va ser afirmativa sinó que, sense titubejos, la va rebatre: "Al revés: pel caire que porten les coses, l'únic lloc en el qual estarà segur, judicialment parlant, serà a Espanya".

Què volia dir amb això? Doncs que, lluny de la meva ingenuïtat pensant que un exili en un lloc tranquil del Carib bé li podria servir al rei emèrit per acabar els seus dies, potser aquest paradís somiat del qual tant se n'ha parlat, amb tants tractats d'extradició potser és que ja no existeix. I que, en canvi, a Madrid, podrà estar reclòs, avorrit i trist -com asseguren que se sent els qui han tingut accés a ell- però, pel que fa a l'evolució del seu cas, judicialment parlant, és on estarà més segur. El meu amic es basa en el fet que poc o res sabem de les intencions de la fiscalia del Tribunal Suprem i que la teranyina teixida des d'abans del 2014 -data de l'abdicació del monarca- i els últims anys acabarà dificultant moltes de les investigacions. Per cert que en això treballa la fiscalia del mateix Suprem -en aquest cas el fiscal delegat en matèria de delictes econòmics no els de la Sala Penal- que amb tanta celeritat va acusar, per exemple, els Jordis -Sánchez i Cuixart- de rebel·lió per pujar-se en un jeep de la Guàrdia Civil i reclamar als manifestants que se n'anessin a casa seva.

Si terrible és el document conegut, molt més greu és el silenci de pare i fill i, per extensió, del poder polític, els principals responsables del qual ja han donat mostres més que sobrades que aquest meló no s'obrirà en cap de les instàncies en què ells acabin sent decisius. Els esforços de la Moncloa per assenyalar que els casos de corrupció no tenen ni repercussió ni impacte sobre Felip VI són un insult a la intel·ligència i una manera de degradar la democràcia espanyola amb comportaments, si més no, molt distants de l'ètica exigible. El silenci del vicepresident i líder de Podemos, Pablo Iglesias, no és tampoc gaire més encoratjador.

Hi ha un aspecte del document, firmat el 2011 i rubricat per Joan Carles I, que és especialment revelador de la societat limitada entre pare i fill. És el que fa referència al fet que, arribat el moment i després de la mort del rei emèrit, Felip VI havia de complir una sèrie de condicions per poder disposar dels diners i que passaven per garantir el manteniment de tota la família reial, començant per la seva mare i seguint per les seves germanes i els fills que tinguin o poguessin tenir en el futur. Felip VI, en un breu escrit, quan es van començar a conèixer els primers detalls de l'escàndol, va dir que renunciaria a aquest fons, una mesura que a més de no ser possible en vida del seu pare, acaba solucionant ben poca cosa ja que els diners de comissions il·legals continuarien sent de la mateixa família encara que un altre dels seus membres fos l'encarregat de gestionar-los.

La troca s'ha fet ja massa gran. Només falta per conèixer com serà el final.