En aquesta muntanya russa en què ha convertit Pedro Sánchez la seva investidura a la presidència del govern espanyol res no és exactament el que sembla. I quan semblava que tot estava a punt de descarrilar, el candidat ha tornat a donar un cop de volant a la seva estratègia i ara sembla que hi ha un nou guió en el qual l'acord entre PSOE i Podemos és factible i els morats poden tenir una oferta que sigui alguna cosa més per convidar-los a formar part del decorat. Fins dijous a les 13 hores més o menys, que serà quan tingui lloc al Congrés dels Diputats la segona i definitiva votació, és probable que assistim a noves esquivades del candidat, entossudit com està a tenir un govern que a la pràctica sigui gairebé monocolor encara que es digui de coalició o de cooperació.

Els que el coneixen bé asseguren que el final no està encara escrit i que pot acabar decantant-se per qualsevol dels dos camins possibles, acord o eleccions, en funció que al candidat li acabi sortint la seva via més pragmàtica o, al contrari, es llanci sense frens a l'aventura d'una nova consulta electoral. L'exemple més clar que Sánchez té una estratègia vacil·lant és que si dilluns es va llançar incomprensiblement contra Iglesias, gairebé forçant el no d'Unidas Podemos, 24 hores després va plegar veles i els socialistes van provar d'oferir als morats un rostre més dialogant i possibilista. És l'inconvenient de moure't a cop de xarxes socials o de l'última enquesta a sobre de la taula. Alguna cosa no ha d'anar tan bé en la Moncloa quan propaguen a plens pulmons que milloraran l'oferta a Podemos just en el moment en què la convicció més generalitzada és que Sánchez ha perdut la batalla del relat i que l'astut Iglesias el fa aparèixer a ulls de l'esquerra com el responsable que no hi hagi una coalició com a la resta d'Europa. Veurem que queda al barret de l'aprenent de mag i, sobretot, què està disposat a treure-hi quan tanta gent li ha vist el truc en directe i durant dos dies per televisió.

Pel que fa a Catalunya, el balanç de les dues jornades és que Sánchez està diversos passos enrere de la moció de censura de fa un any o de la reunió de Pedralbes amb el president Quim Torra i el vicepresident Pere Aragonès. Si aquella cita de desembre a Barcelona podia significar el principi d'alguna cosa, el president-candidat d'aquestes dues jornades dóna pocs motius per a l'esperança a la solució del conflicte. El mantra que a Catalunya "hi ha un problema de convivència, no d'independència" pot rebre un premi de frase ocurrent però no passa la més mínima prova del cotó sobre quina és la situació real del país. Igual que demanar taules de diàleg entre els partits catalans, que no condueixen enlloc si no es forgen altres similars amb els partits espanyols i una més dels governs espanyol i català, o demanar un acord que vagi més enllà del 50% dels catalans quan s'obvia el que ja existeix per celebrar un referèndum d'independència, avalat per un 70%-80%.

Manual de resistencia, es titula el llibre que va sortir al carrer a començaments d'any i en el qual Sánchez explica dues coses: la seva audàcia i la seva resiliència. De la segona cosa ningú no en dubta però la primera de vegades s'acaba perdent quan es confon amb la imprudència.