Un cop publicat en el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) l'ajornament de les eleccions catalanes fins al 30 de maig, només un recurs del PSC davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i, eventualment, davant de la Junta Electoral Central, podria tornar a situar en la data suspesa del 14 de febrer la cita amb les urnes. Les males xifres de la pandèmia a Catalunya han propiciat un aterratge còmode en un canvi de data electoral del qual només surten malferits els socialistes, que veurem com resisteixen l'envit dels propers mesos amb un calendari polític que té més d'una aresta en contra seva.

Molt s'ha parlat de l'efecte Illa, tant que realment sembla que el candidat sigui una autèntica rara avis en la qual ningú no havia caigut com a presidenciable fins que Pedro Sánchez ha exercit una autoritat en el PSC que fins ara cap altre primer secretari general del PSOE havia utilitzat amb tant èxit. N'hi ha prou de recordar com el PSC va desmuntar el 2006 l'acord entre el llavors president José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas, pel qual si Convergència i Unió guanyava les eleccions, els socialistes ho respectarien i acceptarien que pogués governar. Va ser un diumenge de novembre, el dia 5, quatre dies després dels comicis i amb el finat Alfredo Pérez Rubalcaba de guàrdia vigilant que el PSC no repetís l'acord. Zapatero era a Amèrica del Sud de viatge oficial, va agafar l'avió de tornada a Madrid desconeixent el que tramava el PSC. Amb el Falcon enlairat, el PSC anunciaria un acord amb ERC i ICV que, a la pràctica, propiciaria el segon tripartit. Era un altre moment, certament. Però ara sembla que els papers s'han invertit i el centre de poder està inqüestionablement en la Moncloa.

Ara, amb quatre mesos i mig per davant del 31 de maig, veurem què acaba quedant de l'efecte Illa, ja que serà el centre dels atacs que fins ara no rebia, protegit en la seva única ocupació de ministre de Sanitat. La situació ha canviat, ha passat a estar a temps parcial, ja que té la candidatura a la Generalitat, i el temps pot acabar pesant-li com una llosa enmig del descontrol de la pandèmia en bona part d'Espanya.

Però més enllà de l'efecte Illa, que veurem quan arribi el moment què en queda, l'ajornament electoral ha desplaçat la carpeta dels indults a dalt de tot. És un secret a veus que l'acord dels pressupostos entre el PSOE, Unidas Podemos i Esquerra tenia un annex d'aquells que no s'expliquen però que obligatòriament s'han de complir: la concessió dels indults als presos polítics a principis d'any. És molt probable que, en el clàssic trilerisme de la Moncloa, algú pensés al novembre, quan es va forjar el sí, que amb els comicis situats en el febrer seria fàcil convèncer els republicans que el calendari se'ls havia tirat a sobre.

Aquest escenari ha canviat. Ara no ho poden passar fins a més enllà del 30 de maig sense un incompliment flagrant dels acords. Però si s'aproven abans, aquests vots que espera rebre Salvador Illa del centre i la dreta catalana com el candidat útil —en una repetició de l'operació Arrimadas del 2017— per parar l'independentisme l'abandonarien immediatament. Segurament, aquí hi ha també una de les raons del PSC d'oposar-se al nou calendari electoral. Perquè, no ens enganyem, amb la calculadora electoral a la mà uns i d'altres, els estadistes passen ràpidament a ser el número més baix de tots. Zero.