En un món com el de la política en què tothom qui aspira a alguna cosa amaga les seves intencions, la irrupció del professor Jordi Graupera a la batalla de Barcelona és una triple alenada d'aire fresc. En primer lloc, perquè remou les aigües estancades de l'independentisme a la capital catalana amb la seva proposta de primàries obertes que superin el marc estricte dels partits amb els seus propis candidats encapçalant llistes cap a una previsible derrota. En segon lloc, per la capacitat d'esbossar propostes innovadores en aspectes abandonats i molt concrets, com la investigació i l'ensenyament, i altres de molt més eteris, encara que imprescindibles, com el lideratge i la capitalitat.

Finalment, perquè la presentació de la candidatura en dues tandes al teatre Victòria per poder complaure tots els assistents, que van desbordar l'aforament, reflecteix que, si es fan bé les coses, l'alternança pot ser possible a la capital catalana. En una batalla electoral que, d'altra banda, serà apassionant, ja que, a més d'Ada Colau, és més que probable que Inés Arrimadas acabi sent el cartell electoral de Ciutadans. La cap de l'oposició al Parlament ja va guanyar a la capital catalana en les recents eleccions del 21-D i la seva popularitat és molt alta. Si aglutinés una altra vegada el vot de l'espanyolisme, seria una candidata a tenir molt en compte.

Graupera té al davant un camí gens fàcil, sobretot perquè no és gens segur que les formacions independentistes acceptin fórmules de participació que no acaben controlant en unes primàries obertes. A més, els últims mesos han deixat senyals més que evidents d'estrips personals i polítics entre Junts per Catalunya, PDeCAT i Esquerra. Per no dir que els republicans, a qui alguna enquesta els atorga fins i tot la victòria en solitari, tenen ja molt enfocada la seva campanya. Aquí, Alfred Bosch ha fet una bona feina a l'Ajuntament, però quedar enlluernat pels sondejos després de les últimes experiències electorals és un risc massa alt. Junts per Catalunya hauria de comprar la fórmula sense gaires problemes, com ja ha fet Demòcrates. El PDeCAT, encara que té les seves pròpies primàries, també hauria d'acabar convergint.

Tot el que siguin projectes amplis i transversals que superin la paràlisi de Barcelona i l'absència d'un lideratge clar als debats que tenen plantejats ciutats de la dimensió de la capital catalana, no només serà benvingut sinó que pot tornar a situar la ciutat en primera línia. Per això, en aquests moments és més important el vehicle —les primàries— que el conductor i temps hi haurà perquè els independentistes barcelonins escullin el seu candidat si la fórmula acaba prosperant.