L'ex-primer ministre francès Manuel Valls, apartat per Emmanuel Macron de la política del país veí per ser un destorb al seu moviment regenerador, comença a donar pistes de l'objectiu real de la seva anunciada candidatura a l'alcaldia de Barcelona i que, segons diu, no és cap altre que liderar una plataforma unionista en què figurin tots els partits que se sentin així per conquerir la capital de Catalunya. El moviment inicial de Rivera, volent captar-lo per a Ciutadans, va ser, segons sembla, tan sols oportunista, ja que Valls assenyala ara que no ha abandonat el PS francès per recalar en un altre partit. Ai, les presses!

Barcelona es posa interessant, molt interessant, com a laboratori de fórmules noves que redueixin el nombre de candidatures electorals i condueixin a conteses entre grans blocs polítics. El moviment de Manuel Valls, segurament, ben patrocinat políticament, mediàticament i econòmicament, espera resposta abans de l'estiu dels tres partits unionistes, Ciutadans, PSC i PP. La resposta de la formació de Rivera és ben coneguda. La dels populars es pot intuir que no serà negativa. I el PSC? El caramel que li ofereix Manuel Valls és amarg, més per a Jaume Collboni que per a Miquel Iceta. Però, també és cert que el PSC del 2018 pot fer una digestió com aquesta d'una manera molt més tranquil·la que fa un temps. Alineat a fons amb el 155, participant actiu de totes les manifestacions de Societat Civil Catalana i allunyat clarament de les formacions independentistes, no són més atractives les possibilitats de jugar a ser un petit partit frontissa en uns comicis tan difícils.

El moviment de Valls a qui més hauria de preocupar seria a Esquerra Republicana i al PDeCAT, fins ara poc interessats a presentar un front comú en les municipals a Barcelona i defensors d'acudir-hi amb les fórmules clàssiques de partits. Una mirada als resultats obtinguts el passat 21-D a Barcelona els hauria de fer meditar, ja que les tres formacions van aconseguir un 43,5% dels vots. Molt lluny del 20,91% d'Esquerra i del 19,56% de Junts per Catalunya. Fins i tot sumats els dos partits només arriben al 40,47% dels sufragis, que ascendirien al 45,76% amb els votants de la CUP. El que és evident, a més, és que les eleccions es convertirien en una cosa de dos i que la formació de l'alcaldessa Ada Colau, Barcelona en Comú, tindria poc a fer en una campanya tan bipolaritzada. Cert que cada elecció és diferent, però els resultats del desembre passat no s'han de menysprear.

Encara que falta temps i les cartes de Manuel Valls no són definitives, l'independentisme ha d'aspirar a amarrar la capital de Catalunya, una peça fonamental en un projecte polític com el que es pretén dur a terme. Els inconvenients d'aquests últims quatre anys estan a la vista, sense entrar en altres qüestions gens menors com la falta de pols de la ciutat de Barcelona. Potser l'anunci de Valls actuï de catalitzador i no sigui tan negatiu. Fins i tot caldrà donar-li les gràcies si trenca algunes de les resistències que hi ha hagut fins a la data per a un projecte electoral molt més ampli i aquestes es podran superar més fàcilment.