Quan aquest dijous he sentit el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, assegurar a Televisió Espanyola que el lawfare a la justícia espanyola existeix no he pogut sinó recordar aquella frase d'El Padrino que diu "no vull matar tothom... només els meus enemics". Acusar, encara que sigui veladament, de prevaricació els togats espanyols per part del president del govern és d'una gravetat institucional enorme. Que ho situï més a l'època del Partit Popular que no pas a la seva no resta gravetat a l'acusació, entre altres coses perquè els magistrats continuen sent els mateixos. La guerra institucional entre el poder executiu i el judicial no para de pujar esglaons i sembla que som molt lluny de l'última batalla. Només s'albira el que pot acabar passant mentre la dreta alinea ordenadament les seves bateries de defensa sota la premissa del ban de la Faes: qui pugui parlar, que parli; qui pugui fer, que faci; qui pugui aportar, que aporti i qui es pugui moure, que es mogui.

Les paraules de Sánchez han estat superades, amb escreix, per tres actuacions en l'àmbit judicial sorprenents. La primera, el Consell General del Poder Judicial ha denegat la seva confiança al fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz. És la primera vegada a la història que succeeix i tampoc no és vinculant la votació. Però sí que té, en canvi, un enorme valor, i no tant per la no-idoneïtat del fiscal general, sinó perquè —si hi havia dubtes— la guerra ha sortit a borbolls a la superfície. La democràcia espanyola mai no havia viscut un gest així, de tanta hostilitat, ja que, a més, estem parlant d'una manca d'idoneïtat sobrevinguda, ja que el juliol del 2022, ara fa 16 mesos, sí que va ser considerat idoni pels mateixos membres del CGPJ per dotze vots a favor i set en contra. No és idoneïtat sinó política el que hi ha al darrere.

Gairebé a la mateixa hora, el Tribunal Suprem anul·lava el nomenament de l'exministra de Treball Magdalena Valerio com a presidenta del Consell d'Estat, argumentant que no reunia el requisit legal de "jurista de prestigi reconegut". Ho feia la Sala del Contenciós Administratiu per unanimitat i amb aquest pas era el tercer càrrec del govern de Pedro Sánchez que tombava el Tribunal Suprem. Prèviament, havia succeït el mateix amb Dolores Delgado com a nova fiscal de sala de Memòria Democràtica i el fiscal de menors. Hi ha moltes maneres d'evidenciar malestar i actitud d'oposició, i aquesta és la més visible.

Hi ha un avanç imparable del moviment insurreccional contra el poder legislatiu i executiu

La cirereta va ser l'aquelarre muntat al Congrés pel PP amb tres magistrats emèrits del Tribunal Constitucional per posicionar-se en contra de la proposició de llei d'amnistia. En concret, l'expresident Francisco Pérez de los Cobos i els magistrats Jorge Rodríguez Zapata i Andres Ollero. Durant gairebé dues hores, l'acte va ser una invitació al desacatament de les lleis, amb idees perilloses si realment es portessin a la pràctica. O com cal llegir-ho, això?: "Hem de defensar el dret a resistència amb tots els mitjans al nostre abast: manifestacions, boicots o no compliment de les lleis quan els altres no les compleixen". O això altre: "Avui he decidit no mantenir silenci perquè com a ciutadà tinc l'obligació de pronunciar-me sobre una situació que considero enormement preocupant i que també m'interpel·la en relació amb l'exercici de les funcions d'interpretació i defensa de la Constitució que he exercit i que, si s'aprova la llei d'amnistia, pot suposar el final de la Constitució".

L'acumulació de notícies en una mateixa direcció fa que moltes vegades els arbres impedeixin de veure el bosc. Però hi és. I l'avanç imparable del moviment insurreccional contra el poder legislatiu i executiu, també.