És curiós com les situacions se succeeixen al món de la política. La maror en què es troba sumit el Partit Popular i que no deixa de guanyar altura ha llançat per la borda les expectatives del president de la Xunta, Alberto Núñez Feijóo. El jove baró popular, el desitjat per presidir el PP, l'únic capaç de cohesionar el partit, ha decidit no moure's de Galícia i renunciar a rellevar Mariano Rajoy. El registrador de Santa Pola sembla haver sedat l'organització conservadora després de molts anys de travessia cap al no-res i de dilapidar amb la inacció una majoria absoluta el 2011. Fins a l'extrem que Feijóo prefereix garantir-se la placidesa de la majoria absoluta amb què compta al Parlament de Galícia ―el de Santiago és l'únic parlament autonòmic on el PP fins i tot la conserva― i descartar els cants de sirena que havia rebut.

La renúncia de Feijóo està molt calculada i en un moment en què l'expedient immaculat és obligat, és probable que no hagi volgut reviure relacions i fotografies que periòdicament han anat sortint en la seva carrera política. La por com a nou factor en les decisions de la vida política espanyola. Un ministre, Màxim Huerta, ha durat una setmana en el càrrec, de fet, cinc dies feiners. La placidesa amb què governa no té res a veure amb el que Feijóo hagués hagut d'afrontar en els propers mesos. Això, si finalment hagués guanyat, una cosa que tothom donava per feta però les votacions dels militants sempre tenen el seu què.

És obvi que amb la seva renúncia, l'elecció del substitut de Rajoy estarà molt més oberta. El diputat Pablo Casado ja ha dit que es presentarà encara que el persegueix el tema del seu màster ja en fase judicial i amb notícies que es podria arribar a demanar el suplicatori. I també estan les dues dames del PP, Dolores de Cospedal i Soraya Sáenz de Santamaría. Cap d'elles no ha obert boca fins ara però els seus favorits van presentant les seves credencials pels despatxos de Madrid. Casado, Cospedal i SSS no són, en el fons, gaire diferents. Els tres encarnen l'ala dreta del partit: el primer, sense dissimulació; la segona, amb convicció; i la tercera, amb rubor. Aznar donaria suport als dos primers, sobretot a Casado, el que té menys a perdre. I Margallo, que també hi és, no sembla tenir opcions però se sumaria a qualsevol que anés contra l'exvicepresidenta.

Potser, en comptes d'un congrés, assistirem a una tragèdia. El temps ho dirà.