El Partit Popular és el gran guanyador de les eleccions generals celebrades a Espanya aquest diumenge. Mariano Rajoy ho és en termes aritmètics i també en el pla polític. El PP ha demostrat un nivell de resistència alt, més alt del que molts es podien imaginar, començant per les diferents cases d'enquestes a peu d'urna, que van difondre unes dades per a les televisions i que han fracassat estrepitosament. El quietisme com a fórmula política ha funcionat al PP i és obvi que si els populars van sortir del 20-D sense opcions per retenir el govern espanyol, avui gairebé tenen tots els números per mantenir-s'hi i l'única incògnita és, en tot cas, la del candidat.

L'altra cara de la moneda, la de la derrota, té també nom i cognoms: Pablo Iglesias, el màxim dirigent de Podemos. El seu resultat queda molt lluny de les expectatives generades durant tota la campanya i la seva estratègia política s'ha demostrat enormement corrosiva per a l'esquerra. Va impedir a Pedro Sánchez de ser president del govern la primavera passada amb demandes en què no creia i amb l'únic objectiu de fer descarrilar el projecte socialista i ocupar el seu lloc. La seva avarícia sense límit el col·loca avui en una posició impossible: haurà de negociar amb el cap cot amb els socialistes si és que pot, i passarà a la història com l'home que des de la nova esquerra va consolidar el PP al govern d'Espanya. Tot un rècord en tan sols sis mesos.

El tercer agent polític de la nit és l'independentisme català. Com el mes de desembre passat, ha afrontat els comicis en unes condicions ambientals extraordinàriament difícils. Absent dels mitjans de comunicació, especialment de les televisions, però també de la premsa escrita; amb bona part del seu electorat molt desorientat pels canvis de ritme en el projecte que va guanyar les eleccions catalanes el passat 27-S; i amb el factor CUP torpedinant sempre que ha pogut les iniciatives conjuntes d'Esquerra i Convergència. Les dues formacions retenen els seus 17 escons i no hi ha canvis en la distribució, nou per als republicans i vuit per als convergents. Aquí també les enquestes han fet una destrossa, ja que a l'inici de la nit les previsions eren d'11-12 per a ERC i de 5 per a CDC. Per als primers el resultat és agredolç i per als segons aigua beneïda.

No són, òbviament, aquests els únics titulars de la nit electoral, però queden lluny dels tres més importants. Cal ressenyar els diputats aconseguits per Pedro Sánchez, que encara que retrocedeix, reté la segona posició al mapa polític espanyol. La seva gran rival Susana Díaz surt debilitada a Andalusia, cosa que alleuja en aquests moments el secretari general del PSOE. Per cert, la campanya anticatalana de la líder andalusa no li ha donat rèdit polític i potser és perquè l'anticatalanisme únicament li funciona al PP. En qualsevol cas valdrà la pena de retenir en el futur el llenguatge groller i insultant que Díaz ha fet servir.

Un últim apunt per als guanyadors a Catalunya, En Comú Podem. Si la campanya dura una mica més de temps, els seus dirigents haurien entrat en tantes contradiccions com renúncies electorals han hagut de fer. El més greu, la del referèndum a Catalunya, que ha anat basculant com una baldufa de línia roja a un color indeterminat que, en paraules del cantant/polític Lluís Llach, es podria assemblar al marró merda d'oca. Les frenades en sec en política es paguen. Com ha pagat el PSC a Lleida el seu pacte amb Ciutadans i les seves renúncies catalanistes, començant per la llengua. Per primera vegada des de les eleccions del 1977, els socialistes catalans no tenen diputats en una província catalana. I Ciutadans? Una posició residual a Espanya que els fa prescindibles per a tot. Per cert, a Catalunya, l'últim lloc.