Tot apunta que la data escollida per votar el nou Parlament de Catalunya serà, si l'evolució de la pandèmia del coronavirus no la malmet, com va succeir la primavera passada al País Basc i Galícia, el proper 14 de febrer. Una data poc habitual per a una cita amb les urnes ja que a l'hivern no hi sol haver una jornada de votació. De fet, mai des de les primeres eleccions catalanes celebrades el 20 de març de 1980 no hi ha hagut una jornada electoral tan primerenca al calendari i que només es justifica per l'abrupta intervenció del Tribunal Suprem inhabilitant el president de la Generalitat per haver penjat una pancarta sobre els presos polítics, una cosa que val la pena recordar totes les vegades que faci falta. Som, per tant, si no hi ha una sobtada i improbable modificació, a 135 dies que s'escullin els parlamentaris de la XIII legislatura que, coses de l'atzar, també seran 135.

El rellotge electoral s'ha engegat ja i encara hi ha moltes més incerteses que certeses: partits sense un candidat decidit, aliances electorals per concretar-se o per descartar-se, i formacions a la rampa de sortida sense tenir assegurada una representació parlamentària. Cada partit es pot dir que té en una mesura o una altra decisions a adoptar que acabaran tenint les seves conseqüències. En l'espai independentista qui més avançades té les seves decisions és Esquerra Republicana: té candidat —Pere Aragonès— i té una estratègia que fins ara ha superat amb bona nota els esculls electorals —eleccions espanyoles i municipals, no tant les europees—. Potser les dues principals decisions a adoptar són si incorpora Marta Rovira en un lloc destacat de la candidatura, que bé podria ser el número dos per Barcelona, i si desplaça de la llista de Girona a la de Barcelona el president del Parlament, Roger Torrent.

Molts interrogants presenta la llista de Junts per Catalunya, els dirigents del qual segueixen en suspens sobre si Carles Puigdemont acceptarà finalment ser el cap de cartell electoral, una cosa a què fins avui es continua resistint. Són molts els que aposten perquè al final serà així però la carpeta encara continua sense estar tancada. Més enllà del nom de Puigdemont, Junts aposta per posar tota la seva artilleria en la candidatura i que cap nom no quedi fos encara que la seva destinació no sigui avui la política catalana. És el cas de Laura Borràs. És més que probable que el president de la Cambra de Comerç, Joan Canadell, acabi figurant en la llista i no sigui l'únic nom de fora del partit. També està obert el tema de les aliances, sobretot amb Demòcrates i amb el PDeCAT. Amb la formació d'Antoni Castellà és probable, amb la de David Bonvehí, cada vegada és més impossible. De fet, el PDeCAT situa com l'opció més probable presentar-se en solitari el 14-F i l'exconsellera Àngels Chacón treu diversos cossos d'avantatge a altres aspirants.

Quant a la CUP, tot són rumors ja que el procés intern de l'organització per a l'elecció de candidats no s'ha obert. Sí que existeix un tam-tam que en aquesta ocasió la formació anticapitalista apostarà per una llista reconeixible pels electors als seus primers llocs i s'especula amb David Fernàndez, Anna Gabriel i Dolors Sabaté. Atès que la CUP té per diferents motius fronteres electorals amb partits tan diferents com Esquerra, JxCAT i els comuns, en tots ells hi ha una especial inquietud sobre aquests moviments.

El PSC jugarà per última vegada, segurament, l'aposta de Miquel Iceta, una vegada sembla del tot descartat el retorn del ministre de Sanitat, Salvador Illa, amb el qual en alguns moments s'ha arribat a especular. Aquesta opció no és a sobre de la taula ja que la situació de pandèmia la fa inviable. Al PSC es treballa amb una llista sense notícies rellevants una vegada els seus dos pesos pesants mediàtics, l'esmentat Illa i la presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet, no es veuen al pròxim Parlament.

En Comú Podem ja va triar Jéssica Albiach, la seva líder al Parlament, fa diversos mesos. Ciutadans ja té escollit Carlos Carrizosa i el que sí que existeix és una forta competició entre els seus diputats per ocupar el millor lloc possible en les llistes ja que les expectatives de la formació taronja són que perdran més de dues terceres parts dels seus parlamentaris. El PP, seguint una vella tradició, té Casado buscant sota de les pedres candidat sorpresa, però l'ham no sembla bastant interessant ara per ara per a ningú. I aquest és el ventall de formacions que juguen la partida del 14-F perquè la resta no sembla que tinguin opcions encara que tinguin al darrere diners per jugar la partida i cobertura mediàtica per no estar desapareguts.