La derrota de l'establishment barceloní a la Cambra de Comerç davant la candidatura de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), a les eleccions celebrades aquest dimecres, és una de les bufetades més sonores que s'han escoltat aquests últims temps a la societat catalana. La derrota ha estat tan contundent i de tal magnitud que una de les institucions catalanes clau a l'entramat economicopolític, una de les joies de la corona empresarial, no només ha canviat de mans sinó que s'ha anat a l'altre extrem i del conservadorisme més ranci s'ha desplaçat a l'independentisme. El seu contundent resultat ―31 membres independentistes dels 40 que es triaven― impedeix, a la pràctica, qualsevol altre moviment de la resta de membres del plenari, que s'eleva en total a 60 persones. Tampoc no sembla probable que els moviments de la junta sortint per bloquejar el resultat com sigui, fins i tot a través d'impugnacions, pugui arribar a prosperar.

L'Upper Diagonal necessitarà dies per superar l'estat de xoc amb què ha rebut els resultats de les eleccions a la Cambra i que posen punt final a uns gestors opacs i gens transparents que havien convertit en la seva finca particular la institució fins a fer-la infranquejable als vents de canvi i incapaç de sintonitzar amb la majoria del país. La seva derrota era previsible però no amb aquesta contundència i només feia falta escoltar, per exemple, el rum-rum empresarial quan es va cedir gentilment l'edifici per al consell de ministres de Pedro Sánchez o l'alineament indissimulat i servil davant de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. La candidatura continuista que encarnava Carles Tusquets portava tant pes a les ales que qualsevol podia guanyar-li i l'única cosa irrefutable és que ells no en sortirien victoriosos.

El moviment de fons guarda una certa similitud amb el que es va produir al Futbol Club Barcelona el 2003 quan Joan Laporta va guanyar la presidència davant la candidatura de l'establishment del moment i va esclafar tots els seus rivals amb més del 50% dels vots. El vent de canvi era imparable i només calia posar-s'hi al capdavant de manera decidida. A la Cambra, si l'ANC no s'hagués presentat ―van fer el pas quan la campanya pràcticament s'havia iniciat― hauria guanyat Enric Crous, que encarnava una via intermèdia i tenia el respecte de sensibilitats molt diverses.

Tanmateix, la candidatura de Tusquets, que no era cap altra cosa que la continuació dels que hi han manat sempre, va cometre un error de principiant: provar de rebentar la llista de Crous, acusant-lo d'independentista, amb la voluntat no amagada, creien, de desacreditar-lo. Així van plantejar innocentment una campanya polaritzada entre unionisme i independentisme. Però ho van fer tan matusserament que van obrir una autopista inimaginable de múltiples carrils i va entrar en lliça encarnant la candidatura independentista qui sí que ho és inequívocament: l'ANC. A partir d'aquest moment, només feia falta l'escac i mat final i recollir les restes escampades de la candidatura continuista de Tusquets.

L'independentisme, que fins ara només tenia el poder polític a Catalunya, aconsegueix la seva primera gran victòria al món associatiu empresarial català i entra per la porta gran als despatxos que fins ara tenia vetats. I una pregunta final: per què serà que quan la gent vota sense cotilles i s'eixampla el perímetre dels electors que acaben decidint ―en aquest cas, facilitant el vot electrònic― sempre perden els mateixos sectors polítics, empresarials i també els mateixos mitjans que ni amb les campanyes més brutes possibles no aconsegueixen que guanyin aquells a qui donen suport?

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat