No deixa de ser enormement decebedor observar la incapacitat de la classe política que governa Catalunya per plantejar una resposta clara, enèrgica, contundent i àmplia —desenganyin-se, unitària no ho serà mai— a la persecució política, mediàtica i judicial que està patint la llengua catalana. L'última escomesa del Tribunal Suprem, establint un 25% d'ensenyament escolar en castellà, no només desmunta la immersió escolar que, amb tots els matisos que es vulgui, és una història d'èxit, en què van participar per igual el que avui és la majoria independentista com també els que avui es consideren hereus d'aquell PSC de Reventós i Marta Mata com de l'extingit PSUC. També, i això és el més greu, confronta aquí i allà com és de cruel la repressió contra la identitat catalana mentre, en l'altre extrem, els polítics catalans independentistes, dividits i desarmats es barallen per encapçalar un comunicat o una declaració.

Fa una mica l'efecte que han perdut el sentit de la proporció, obsessionats a guanyar les eleccions i resoldre cap a un costat o un altre l'hegemonia independentista. Sincerament, només em trobo gent que més enllà de la seva preocupació, comprensible, per la nova variant sud-africana de la covid, l'imparable augment del preu de l'energia i per com és de cara la bossa de comprar ara que s'apropen les festes nadalenques, em parlen, a tot estirar, del problema del català i la justícia, dels pressupostos que la CUP, inexplicablement, ha intentat enviar a la paperera de la història i, per descomptat, de la repressió i el desencant.

Una setmana ha transcorregut des de la proclama del Suprem amb mandat d'obligat compliment, com molt ràpidament es va afanyar a deixar clar el govern socialista. NO el PP, Vox o Ciutadans que demanen majors mesures, com sempre que es debat alguna cosa que afecta els catalans. La Moncloa pujada ara al carro de la prèdica del diàleg inexistent, ara al més descarnat i cruel atac a la llengua catalana. Ja saben de les dificultats perquè la definició de llengua pròpia sigui una mica més que unes línies en l'Estatut d'autonomia.

Potser per això, algú ha cregut que es donava la tempesta perfecta contra el català. Rebaixat, si no silenciat a les noves plataformes tecnològiques, sense cap rumb reivindicatiu l'espai independentista, desorientades com mai des de la seva fundació Tv3 i Catalunya Ràdio, al seu paper imprescindible de motor de la llengua catalana, l'horitzó no pot ser considerat encoratjador. I menys encara quan hi ha tantes causes judicials obertes i tantes ganes contra els independentistes que, de facto, han acabat condicionant la política a Catalunya.

Per això, no hi ha capacitat de resposta a l'hora de defensar el català, més enllà de quatre declaracions benintencionades, com es mereixeria la llengua del país i el nervi sense el qual la nació no es pot entendre.