Passats uns quants dies de l'infame acord entre el govern espanyol i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) —el PSOE el va impulsar i Podemos el va facilitar amb la seva abstenció— pel qual el romanent de superàvit econòmic dels ajuntaments passava a estar disponible per a l'Estat en forma de crèdit a tornar en deu anys, a partir de 2022, la revolta d'alguns ajuntaments, molts d'ells catalans, està començant a prendre forma. A més, el president Torra ha anunciat un recurs d'inconstitucionalitat i ha convidat els alcaldes catalans a iniciar accions legals per impedir l'ús per part de l'Estat dels seus recursos econòmics.

L'acord entre el govern i la FEMP ve a tancar el cercle d'una llei del llavors ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, que impedia als ajuntaments gastar els romanents que hi pogués haver d'exercicis anteriors. Ara, es fa un pas més i es procedeix a una confiscació quan el més normal és que siguin els mateixos ajuntaments els que utilitzin el romanent econòmic que hi hagi i el gestionin com considerin oportú ja que són uns diners la gran majoria de les vegades provinents dels seus conciutadans via impostos.

Si és tan meridianament clar l'atac a l'autonomia municipal, a què es deu l'intent de saqueig de les seves arques? Només hi ha una explicació: la necessitat urgent de trobar noves bosses de diners que permetin al govern espanyol tenir liquiditat en un moment especialment convuls. Esgotat el Fons de Reserva de la Seguretat Social, també anomenat la caixa de les pensions, que va arribar a tenir 66.815 milions el 2011 amb Mariano Rajoy acabat d'arribar a la presidència del govern, aquesta quantitat no va fer més que baixar i baixar amb diverses retirades de capital durant el mandat dels populars fins a quedar en xifres de 2019 en 1.543 milions.

El següent pas serà la temuda pujada d'impostos en la qual el govern espanyol fa temps que treballa discretament i que convergirà amb la que serà, segurament, la punta més alta de la crisi econòmica. Un país en fallida amb un quadre de les seves constants vitals més que preocupant: crisi en la direcció de l'Estat, amb el rei emèrit saltant de país en país després d'exiliar-se d'Espanya; crisi territorial, amb Catalunya defensant obertament un referèndum d'independència per abandonar l'Estat; crisi econòmica, amb la caiguda més gran del PIB de la Unió Europea; i crisi judicial i de llibertats, amb les sentències del seu Tribunal Suprem, esmenades, contestades o paralitzades en els diferents tribunals europeus i que donen des de 2017 la raó als independentistes catalans exiliats que han tingut vistes en països tan diferents com Bèlgica, Alemanya, el Regne Unit o Suïssa.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat