Desautoritzat per la Moncloa, vilipendiat per la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, que menys ignorant li ha dit de tot, i agullonat per la ministra de Defensa, Margarita Robles, el vicepresident segon i ministre de Drets Socials i Agenda 2030, Pablo Iglesias, sembla estar encaixant amb un sacrifici gairebé franciscà la primera crisi de govern en l'executiu de Pedro Sánchez. Iglesias ha abaixat aparentment el cap sense presentar batalla després de l'enorme baralla pública sobre la suspensió de la reforma laboral del PP i l'abraçada pública entre PSOE, Podemos i Bildu. Clarament massa per a un Madrid que quan mira els abertzales bascos al Congrés dels Diputats tendeixen a veure ETA, de la mateixa manera que en parlar dels independentistes catalans aquests acaben sent, en un moment o un altre de la conversa, els terroristes.

Iglesias calla enmig de l'enrenou originat mentre el Madrid que té rang de poder a l'ombra exigeix el seu cap. No que rectifiqui, sinó el seu cap. El diari El País encarna la primera línia d'atac del deep state i temps enrere, quan el paper marcava l'agenda i concentrava un poder del que avui manca, el vicepresident hauria estat sentenciat. Eren aquells anys en què Polanco i Cebrián feien i desfeien amb Felipe González a l'altra vorera. Avui, per no saber, ningú no sap qui és el substitut de Polanco i la seva influència ha desaparegut. Per això, potser, cal ser més prudent a l'hora de demanar dimissions o eleccions, sinó vols que l'arròs s'acabi covant, que és el que li ha passat a La Vanguardia, que fa mesos que ja va emprendre aquest camí sense cap èxit.

Mentre Iglesias fa de Hamlet i pensa la seva pròxima jugada, el PP no se sap gaire bé a què juga, Vox es frega les mans, Sánchez ja ha sortit de caça a la recerca dels 178 vots necessaris per a la sisena pròrroga de l'estat d'alarma i que hauria de votar-se el proper 3 de juny. Soc incapaç de veure qui el pot acabar votant més enllà d'Arrimadas, que necessita oxigen com sigui. Però en els pròxims dies, segur que acabem veient, de nou, una desfilada de formacions polítiques amb rumb a la Moncloa. Per higiene democràtica la tercera hauria hagut de ser l'última que tirés endavant i per defensa de l'Espanya autonòmica potser la primera, perquè tingués quinze dies per retornar a la legislació ordinària.

Caldrà començar a pensar que la nova normalitat que tant predica Sánchez potser no sigui cap altra cosa que impedir al preu que sigui la normalitat. No fos cas que el peatge que s'hagi de pagar pels errors sigui massa alt.