Parlo aquest dissabte amb un restaurador important de Barcelona. Com tots, està preocupat pels gairebé tres mesos que han tingut tancat el seu negoci i que a partir d'aquest dilluns podrà reobrir perquè la capital del país entrarà en fase 2. Ja no quedarà cap territori en fase 1 i fins i tot tres regions sanitàries —Alt Pirineu i Aran, Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre— assoliran la fase 3. Ell serà dels que obrirà, però desconeix els que ho acabaran fent ateses les estrictes mesures de seguretat sanitàries que s'han imposat i la crisi econòmica —del sector i de la gent— després de més de 80 dies tancats.
Encara que aquest interrogant només tindrà una resposta provisional en unes setmanes, res no l'irrita tant com la gestió del govern central amb els ERTO. "En el meu restaurant no l'ha cobrat cap dels treballadors; és l'escàndol més gran de tota la pandèmia". El col·lapse del Servei Públic d'Ocupació Estatal (SEPE) ha provocat una situació gravíssima que ha deixat desenes de milers de persones sense cobrar i a la intempèrie. A l'estat són centenars de milers que estan igual. La notícia, tanmateix, està com desapareguda dels mitjans de comunicació. Els afectats, pel que sembla, no tenen prou força per fer arribar el seu drama als grans conglomerats mediàtics i a les televisions. I els sindicats majoritaris miren cap un altre costat.
Els ERTO són, en aquests moments, tanmateix, l'única esperança. Molts treballadors no el cobren encara però sense aquests pagaments la seva situació serà encara més dramàtica si quan vencin, el 30 de juny, no són prorrogats. Per això molts sectors ja estan reclamant que puguin prorrogar-se, en les mateixes circumstàncies, fins al 30 de desembre. Els números són clars: en aquests moments hi ha al voltant de 3,8 milions d'aturats —386.000 a Catalunya— i el nombre de treballadors amb un ERTO s'eleva a 3,4 milions —molt per sobre dels 700.000 a Catalunya. Quants dels treballadors amb un ERTO acabarien en un ERO en aquests moments? Segurament, molts.
I, per experiències anteriors, sabem que la destrucció d'ocupació és molt més ràpida que la contractació. Aquesta lliçó l'haurien de tenir present els que prenen decisions.