Es posi com es posi Josep Maria Bartomeu, l'etapa de la seva presidència al Futbol Club Barcelona ha arribat a la seva fi. Potser rascarà uns mesos, per intentar maquillar els comptes ja que els números no surten, però ja no hi ha dubte que el desastre davant el Bayern de Munic li impedirà completar el pròxim exercici. Ni els que vam patir l'indicible en el Sánchez Pizjuán de Sevilla el 1986 veient com s'escapava inexplicablement aquella Copa d'Europa, ni els que recordarem sempre la cara de talossos a l'Olympic Stadium de Atenas després del bany del Milà de Capello el 1994 en una altra final perduda, no podíem imaginar una nit tan tràgica com la d'aquest divendres a l'Estádio da Luz de Lisboa.

El Barça ha caigut en picat però no d'una forma abrupta, gairebé podríem dir que ho ha fet a càmera lenta, any a any, i ja es troba en el fons de les tenebres. Estàvem advertits per Guardiola que quan va abandonar el Barça el 2012 ho va fer perquè no volia ser responsable d'aquest final, per Xavi Hernández i Carles Puyol, que aquest curs van rebutjar ser entrenador i director esportiu, respectivament.

Com no ho havien de saber Xavi i Puyol que aquest Barça ja no donava per a més? Tots sabíem que anàvem a Lisboa directament a l'escorxador per més mentides que la premsa que ha tapat durant aquests anys totes les misèries hagi anat explicant i s'estigui ara rentant les mans. No s'ha d'oblidar que la caiguda de Bartomeu arrossega els que han patrimonialitzat aquesta última etapa negra, des de la junta directiva, els despatxos que sempre progressen i els confessors i padrins sempre vigilants. També arrossega els que ja es postulaven obertament continuistes. Necessitaran urgentment un canvi de guió i fingir que no coneixen els seus avaladors.

Perquè el que ha succeït no és fruit de la casualitat, ni d'una mala decisió, ni del VAR, ni de la mala sort, ni del coronavirus i l'aturada de la temporada, ni de les lesions i molt menys que els jugadors tinguessin un mal dia. La junta de Bartomeu ha posat molta cura durant els últims anys a desnaturalitzar l'equip, fer llum de gas al planter, malgastar els diners en fitxatges inexplicables, contractar un entrenador que encara no sap com va canviar al gener les vaques del seu poble a Cantàbria amb la verda gespa del Camp Nou, concedir a molts dels jugadors top i a algunes vaques sagrades un estatus que no es mereixien, mirar de silenciar les crítiques al preu que sigui i amb llistes negres de periodistes, contractar una empresa (I3 Ventures) per desprestigiar jugadors i adversaris i així podríem seguir i seguir.

Només el tancament del Camp Nou pel Covid-19 li ha permès a Bartomeu esquivar les protestes d'aquests mesos ja que el clamor de l'estadi per la seva gestió s'hauria precipitat el que ara ja és inevitable. El mateix es pot dir d'iniciatives com una moció de censura, més justificada que mai, però pràcticament inviable amb l'estadi tancat als socis. El Barça ha arribat al final d'un cicle i ho ha fet de la pitjor manera possible: sense diners, sense model i sense plantilla. Benvinguts a la campanya electoral.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat