Per què el govern espanyol que s'autodenomina el més progressista de la història és tan timorat i no ha apropat tots els presos d'ETA a les presons que tenen més a prop de casa i el 50% dels que encara continuen empresonats estan escampats pel territori espanyol i allunyats de la població de la qual provenen? Com és possible que més de deu anys després que l'organització terrorista fes l'anunci del cessament definitiu de l'activitat, que va posar punt final a 43 anys de lluita armada, s'hagi avançat tan poc en la reconciliació per part dels poders de l'Estat? I una última pregunta: tant costa adonar-se que sense aquest últim pas costa molt més girar full definitivament?

Les concentracions que s'han celebrat aquest dissabte en gairebé un parell de centenars de municipis bascos pretenen posar el focus en el retorn dels presos d'ETA condemnats per delictes que han comès o per haver format part del seu entorn. En total hi ha 183 presos condemnats per terrorisme d'ETA i d'aquests, uns 80 estan en presons del País Basc o de Navarra. La resta, més de la meitat, estan tancats en diferents presons, molts d'ells a la Comunitat de Madrid. La presència als carrers de representants de Junts per Catalunya, Esquerra Republicana, CUP, ANC i Òmnium al costat de l'independentisme basc busca també fer pressió sobre Pedro Sánchez, perquè, entre altres coses, parli menys de les víctimes i més amb les víctimes.

Encara que el govern de socialistes i d'Unidas Podemos, en bona part per la insistent pressió d'aquests últims, ha donat una empenta important fruit dels acords parlamentaris que ha hagut de teixir tant amb el PNB com amb Bildu per tirar endavant tant la seva investidura com diferents projectes legislatius, el cert és que encara s'està molt lluny del final i el compliment de les lleis penitenciàries deixa bastant a desitjar. En part, perquè la Fiscalia ha tingut una actitud contrària i de manera important en la concessió de segons i tercers graus.

Mantenir la dispersió dels presos i no cercar mesures que permetin girar definitivament full a aquells anys, resta importància al que va ser una gran victòria el 2011 amb l'abandonament de les armes per part d'ETA. Hi ha d'haver negociació política, això és indubtable, per acabar amb la política penitenciària d'excepció que encara persisteix. L'amnistia seria una via, com reclama l'esquerra abertzale, encara que ja sabem per l'experiència catalana que la paraula és tabú per al govern espanyol i molt més per al deep state.

Perquè el que és més paradoxal de tot és que mentre al País Basc s'intenten fer passos definitius per estroncar ferides, una part important de la política espanyola i de la premsa madrilenya necessita que el tema continuï existint com un motiu d'agitació permanent. Només calia llegir en les edicions digitals com coïen les manifestacions i el fet que hi fossin presents els partits independentistes catalans en suport de la reivindicació de la societat basca.