"Avui, en aquest Parlament, seu de la sobirania popular de la nació catalana, i amb tota solemnitat, presento la meva candidatura a la presidència de la Generalitat per fer possible la culminació de la independència de Catalunya". Amb aquesta solemnitat, Pere Aragonès, l'aspirant a ser investit 132 president de la Generalitat de Catalunya, iniciava a la cambra catalana el seu discurs d'investidura i situava en un lloc preeminent la que ha de ser la raó de ser de la nova legislatura com a resposta als resultats de les eleccions del 14 de febrer, que van donar a l'independentisme una majoria desconeguda i històrica del 52% dels vots i 74 dels 135 diputats.

Aragonès va tenir una intervenció ajustada a la lletra del pacte entre Esquerra i Junts, va evitar entrar en polèmiques estèrils amb els partits de l'oposició en un moment en què la legislatura s'està iniciant, va demostrar una sintonia amb els seus socis de govern esperançadora per a la nova etapa que s'inicia i, com és marca de la casa, va obrir de nou la mà als comuns malgrat estar encara massa tendre el fet que l'última vegada que ho va fer li van mossegar amb tal ardor que si haguessin pogut li haguessin destrossat el braç. Va ser una sessió parlamentària educada i d'un cert guant blanc, en tot cas. Segurament, perquè pesa com una llosa l'esgotament de tants flirtejos d'uns i d'altres en complir-se més de tres mesos de les eleccions i que la investidura hagi estat embarrancada durant tot aquest temps.

El segon punt d'interès del debat és el mirall escocès i el referèndum que ha promès la ministra principal d'aquell país, Nicola Sturgeon. A diferència del celebrat el 2014, quan el càrrec l'ocupava Alex Salmond i va arribar a un acord per a la seva celebració amb el premier britànic, David Cameron, la situació ara és radicalment diferent i Boris Johnson es nega rotundament fins ara a complaure els desitjos dels independentistes escocesos, que compten amb majoria absoluta després de les últimes eleccions. No és mala idea que Catalunya es col·loqui a roda del compromís escocès, sobretot per intentar modificar sensibilitats que hi pugui haver a la Unió Europea.

Tot el que sigui un referèndum acordat que revalidi el que ja es va celebrar a Catalunya l'1 d'octubre del 2017, benvingut sigui. Sempre que no s'oblidi que si el govern espanyol no mou peça, continuar aspirant a repetir una vegada i una altra el dia de la marmota, a més de pesat, és d'una ineficàcia absoluta. No serà fàcil trobar el punt d'equilibri en la legislatura que s'inicia i amb un Govern independentista. Però mai no ha estat fàcil i el balanç caldrà fer-lo quan hi hagi elements per a això. I aquest moment encara no ha arribat. Ara només cal desitjar la màxima sort.