Ha passat aquesta setmana en un hospital del Pirineu català. Es presenta a mitja tarda una família al centre hospitalari amb el nen amb febre. Li comencen a fer exploracions i proves i tot indica que té coronavirus. El metge interroga el noi i la seva família: han arribat de la ciutat on viuen aquell mateix dia i sí, segurament és veritat que ha pujat al cotxe ja amb febre i amb símptomes de la malaltia. No costa gaire imaginar les presses de la família per arribar a la seva destinació. Tenien contractada i pagada una casa rural per descansar uns dies.

El metge escolta entre sorprès i, segurament, irritat, com han pogut abandonar la ciutat on la Generalitat ha recomanat no viatjar, atesa l'expansió de la malaltia, i més encara, amb un nen malalt. La seva situació és justament la contrària, ja que tenia pagat el viatge de vacances el seu país i l'ha hagut de perdre atès l'increment de pacients a l'hospital. La seva reflexió no deu estar gaire lluny de la següent: encara n'hi ha molts que no han après res.

A partir d'aquest divendres i durant el cap de setmana començaran a abandonar Barcelona i la seva àrea metropolitana centenars de milers de catalans cap al seu lloc de descans estiuenc. No sé quants casos similars hi haurà, però cal exigir a tothom la màxima responsabilitat. De poc serveix sortir a aplaudir metges i tot el personal sanitari pel seu esforç i dedicació durant mesos, cada dia a les 20 hores, si després s'actua així, amb una frivolitat tan gran. L'únic que no podem oblidar és que no hi ha millor manera de conviure amb el virus que l'autoresponsabilitat. La maduresa d'una societat i la solidaritat amb els nostres conciutadans necessita un exercici permanent com aquest.