La cara: Pedro Sánchez ha tirat endavant una nova pròrroga de l'estat d'alarma pel coronavirus al Congrés dels Diputats, en una votació que hores abans era incerta. La creu: Inés Arrimadas i Ciutadans han entrat fins a la cuina i el govern definit com "el més d'esquerres de la història d'Espanya" ha preferit recórrer abans a una força política agònica de la dreta extrema que obrir-se a gestionar amb les autonomies el desescalament territorial. El resum: el comandament únic camina ferm i el president del govern espanyol es troba més que còmode defensant la centralització i per això es permet expressions com aquesta: "la Generalitat no pot tancar Barcelona". Cosa que és veritat, certament. Però el que calla és que si no hi hagués estat d'alarma, amb la legislació general vigent, sí que podria fer-ho com va fer amb la Conca d'Òdena. Això, tanmateix, s'ho calla, no fos el cas que la realitat t'espatlli un bon titular.

La votació d'aquest dimecres al Congrés és potser la primera, almenys rellevant, que els tres partits independentistes han votat el mateix. No és, ni de bon tros, una unitat d'acció, sinó que les tres forces, ERC, JxCat i CUP, han arribat a la mateixa conclusió per camins molt diferents. Sánchez hauria d'analitzar per què ha passat si vol revertir aquesta situació. No és normal que es comporti com si tingués una majoria absoluta de què manca ja que en política tothom té les seves necessitats. Ningú no dona sempre i en totes les ocasions els seus vots de franc a canvi de res o de promeses que se les endú el vent. La governació i l'estabilitat són conceptes que cal omplir de realitats, de coses tangibles. És gairebé una lliçó de primer de Polítiques.

El rei d'aquesta política, el PNB, va votar un insòlit sí tot i el que havia dit Íñigo Urkullu i va amarrar a canvi una promesa del PSOE perquè pugui celebrar al juliol les eleccions autonòmiques. El PNB, que veu venir una crisi econòmica molt important, no vol que els comicis se'n vagin a setembre amb l'enorme enuig que hi pot haver després d'un estiu sense turisme i amb escasses alegries. Encara que no ha de sorprendre aquest moviment dels nacionalistes bascos ja que la seva partida sempre és un canvi de "tu em dones, jo et dono", és una llàstima que el PNB hagi prioritzat exclusivament els seus propis interessos per sobre fins i tot de la dignitat de la maltractada autonomia basca.

Molts, enlluernats, no és una novetat, pensen que en temps com els presents cal ser molt més pràctics i menys coherents. Així, igual es continuen guanyant eleccions al País Basc però no crec que, després del que ha plogut, el model sigui exportable.