Gairebé sense adonar-nos-en, el país s'està paralitzant. Els efectes del coronavirus s'expandeixen ja per tots els racons de la geografia i la vida quotidiana de la gent es veu cada vegada més pertorbada. S'ha entrat en una espiral imparable en què la novetat inicial va donar pas a la curiositat, més tard a la preocupació, després a l'alarma i actualment s'està en fase d'alerta roja o, si es vol ser més dramàtic, de pànic. Gent desbordant els supermercats per aplegar provisions, el transport -sobre tot l'aeri- en vigílies d'una gran crisi econòmica, el sector turístic, des de l'hoteler a la restauració, creuant els dits davant de l'amenaça que sigui un any de números vermellíssims, les empreses alarmades davant de l'escenari que els cau a sobre, els petits estalviadors que tenen els seus ingressos a la borsa veient com es desploma dia rere dia, la por que Espanya acabi com Itàlia en un tancament total de les fronteres i el confinament dels ciutadans, l'alteració de la vida diària de dues franges d'edat tan diferents com la dels més petits i la dels ancians i així podríem seguir. Els governs es debaten entre no fer res o el mínim possible o bé passar-se directament a l'altre extrem.

No hi ha un camí segur, a priori, i tot consisteix moltes vegades a anar provant gairebé a cegues i, a més, entremig de flagrants contradiccions. Així es cancel·len tota mena d'esdeveniments esportius o s'estableix que se celebrin a porta tancada per evitar aglomeracions que afavoreixin un hipotètic contagi però en canvi, tot i que  després de molts dubtes i molt a última hora d'aquest dimarts s'han suspès les Falles de València, encara es mantenen en el calendari altres grans festes com la Fira d'Abril de Sevilla. Ha de ser que les Falles i la Fira d'Abril són paraules majors per a governants tan i tan pendents de tot el que té a veure amb la demoscòpia electoral. Però al final, també tot cau pel seu propi pes: si s'havien de celebrar en aquelles dates partits a porta tancada a València, ¿com es podia afirmar que les Falles tindrien un tractament diferent quan atreuen una multitud infinitament més gran que la que es pot reunir en un camp de futbol? Per evitar l'impacte que tindria per a l'economia domèstica i per a la imatge d'Espanya?

El cert és que ningú no s'atreveix a fer pronòstics mínimament realistes sobre com pot acabar quedant el PIB de l'eurozona i d'una manera molt especial els d'Espanya i Itàlia (ara com ara, en una situació més greu). En qualsevol cas, de vegades és millor callar que parlar si no se sap gaire bé què dir, perquè encara ressonen les declaracions de la vicepresidenta i ministra d'Economia, Nadia Calviño, que el passat 4 de març deia que preveia impactes "poc significatius a l'economia" espanyola pel coronavirus. Si us plau, ministra, en quina bombolla viu? Les previsions de l'1,7% de creixement per a 2020 que donaven agències com S&P ja van ser rebaixades a 1,2% fa una setmana, quan encara no s'havia entrat en la fase de gravetat actual. Tot el que seria situar-se entorn de l'1% seria ara com ara gairebé una bona notícia i això suposa la destrucció de centenars de milers de llocs de treball. Cal tenir en compte que l'economia espanyola ja estava en una fase de desacceleració abans de l'impacte del coronavirus.

Gestionar la combinació de dos impactes com el sanitari i l'econòmic no serà fàcil i requerirà grans dosis de paciència, encertar en la decisions i una confiança enorme en un sistema hospitalari que està entre els millors del món. També ajuts d'urgència al món de les petites i mitjanes empreses si es vol evitar que el sistema col·lapsi, una cosa que no s'ha de descartar encara que avui encara hi siguem lluny. Però la velocitat de l'expansió del virus obliga a ser tot menys optimista.