No recordo una etapa recent de la història de Catalunya en què l'estat espanyol s'hagi tret la careta sense cap complex i hagi decidit, utilitzant tots els recursos al seu abast, desarborar tot el que són les senyes d'identitat del país, començant per la llengua.Tampoc recordo una època en què cada dia hi hagués tantes notícies negatives per a Catalunya que tinguessin com a subjecte l'estat espanyol: des de l'espionatge als dirigents independentistes fins a la persecució judicial a la cúpula de Salut per les vacunes als agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil; passant pel sobreseïment provisional dels primers casos d'espionatge amb Pegasus a l'expresident del Parlament Roger Torrent i l'exconseller Ernest Maragall. Com tampoc no soc capaç de recordar un exemple de maltractament, per utilitzar un qualificatiu suau, a un partit català disposat a negociar amb el govern d'Espanya el seu suport parlamentari al Congrés i que el resultat hagi estat, almenys fins ara, un fracàs tan absolut i tan vergonyós.

L'últim exemple conegut aquest dilluns és demolidor, com ho va ser el de la setmana passada amb la llei de l'audiovisual. En un i en un altre cas el protagonista i perjudicat ha estat Esquerra Republicana, que no devia mesurar prou bé el suport donat als Pressupostos Generals de l'Estat de 2021 -a canvi de presumptes avenços a la taula de diàleg que mai no es van produir- i les conseqüències d'un incompliment per part de Pedro Sánchez. La setmana passada vam conèixer que els vots als pressupostos de 2022 s'havien donat a canvi de res i que el resultat final era una llei centralitzadora, d'escàs respecte a les llengües que no són el castellà i que canviava la protecció a les productores independents pel suport als dos conglomerats de televisió a Espanya.

Però això no era tot. Aquest dilluns hem conegut la gravetat de l'execució de les inversions previstes a Catalunya per a 2021, de les quals l'estat espanyol només ha executat un terç, el 35,8% del compromís als comptes públics. Segons les xifres del Ministeri d'Hisenda, això es tradueix en 739,8 milions d'euros dels 2.068 previstos als comptes del govern espanyol. En termes percentuals, Catalunya va ser la comunitat autònoma més castigada. En l'extrem contrari hi ha Madrid, que no és que hagi arribat al 100% de la inversió pressupostària prevista. És que l'Estat ha invertit un 184% del pressupostat! On havia de gastar 1.229 milions d'euros ha invertit 2.089 milions. Això, el govern més progressista de la història d'Espanya i el paladí de la defensa de les autonomies davant la dreta de PP i Vox.

Si mirem durant un minut cap enrere, veurem que, per exemple, des del 2013 al 2020, l'execució pressupostària de l'Estat a Catalunya ha estat d'un 67,1% acumulant un dèficit aproximat de 3.070 milions d'euros entre inversió pressupostada i inversió finalment liquidada. Però és que el 2021, aquest 67,1% ha baixat fins al 35,8%. Les xifres fins i tot són molt mes escandaloses si ens anem al dèficit inversor de les administracions públiques en infraestructures a Catalunya i que assoleix els 35.000 milions d'euros en 12 anys segons la patronal Foment del Treball, gens sospitosa de ser propera als independentistes.

En un altre moment de la història, la mobilització de la societat catalana respecte a una discriminació tan demostrable com és la inversió territorialitzada de l'Estat mobilitzaria tots els partits polítics i els sectors econòmics. Igual per a res, però, almenys, per demostrar que hi ha una mica de resistència intel·ligent a la humiliació que Catalunya està patint en forma d'empobriment deliberat del país que es tradueix, necessàriament, en un maltractament als ciutadans de Catalunya votin el que votin. Si quan Felip V va promulgar el 1716 el decret de Nova Planta pel qual van quedar abolides les lleis i institucions de Catalunya es va posar una especial atenció en el tema de la supressió de llengua catalana i va escriure que es necessitava un cert temps per aconseguir l'objectiu ja que els catalans "son amantes de las cosas de su país, y por eso parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" ara sembla que, amb un altre Borbó, Felip VI, aquesta cura ja no s'ho ha de tenir i bé es podrien reescriure tres-cents anys després aquelles instruccions i providències en "de manera que se consiga el efecto y que se note el cuidado". Sobretot, que es noti.