Per sisena vegada, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha estat reprovada pel plenari de l'Ajuntament. Mai abans, un alcalde de Barcelona no havia assolit un rècord semblant per qüestions tan diverses com el Pla de Barris ―aquest dimarts―, la seguretat ciutadana, els narcopisos, la gestió econòmica o els pressupostos de la capital catalana. Tota una marca en quatre anys de govern municipal en què no ha estat capaç d'establir cap acord estable amb una força política i ha governat, excepte un curt període de temps amb el PSC, en la solitud més absoluta dels seus 11 regidors dels 41 que componen el consistori municipal. No hi ha hagut àrea de la ciutat que no patís un deteriorament important en aquest temps, la qual cosa explica que afronti les eleccions en desavantatge, una cosa que no li havia passat, més enllà del resultat final a les urnes, a cap dels seus predecessors.

És obvi que Barcelona necessita un canvi per aturar el seu declivi, i que s'evidencia en àrees tan estratègiques com l'econòmica, el turisme o el comerç, on el poc que s'ha fet ha estat gairebé sempre malament. Les últimes declaracions de la regidora Gala Pin, advocant per la desaparició del turisme dels creuers i qualificant els visitants de "plaga de llagostes que devora l'espai públic i després se'n van", no són més que un exemple de la deriva que mai hagués hagut de prendre Barcelona. Segurament són el turisme i l'habitatge els dos grans fracassos de Colau tot i que eren els seus dos objectius primordials.

La celebració de les eleccions espanyoles en l'equador dels dos mesos i una setmana que falten per a les eleccions municipals han retardat un debat que era del tot necessari i que ara queda, en part, supeditat al que acabi succeint al Congrés dels Diputats i al Senat. Tanmateix, caldrà extreure conclusions del que ha suposat el període de l'alcaldessa Colau, la seva inexperiència, la seva incapacitat per assolir acords i la seva falta de projecte de ciutat. Fins a l'extrem que quan ha hagut de lluir alguna actuació important ha hagut de ser d'algun dels últims alcaldes, siguin Jordi Hereu o Xavier Trias.

Caldrà debatre a fons en campanya sobre el que s'ha fet aquests quatre anys i no sobre promeses per als quatre anys venidors. D'això podran parlar les formacions que han estat a l'oposició però no els qui han governat Barcelona, que haurien de ser jutjats pel que han fet i no pel que diuen que faran. Però això és cosa, sobretot, dels partits de l'oposició. Que sàpiguen explicar un projecte ambiciós i creïble, que siguin transparents amb les seves aliances postelectorals, que tornin a Barcelona la força d'una ciutat capaç de jugar el paper que li correspon i que sigui, en definitiva, el contrari del que ha estat aquests últims quatre anys.