Una sentència del jutjat mercantil número 2 de Barcelona feta pública aquesta setmana desembocava en una situació si més no preocupant: Celsa, la companyia siderúrgica catalana creada per la família Rubiralta el 1967 passava a ser propietat dels fons d'inversió creditors que controlen el 90% de deute, que ascendeix a uns 4.000 milions d'euros. No parlem d'una empresa qualsevol ja que factura al voltant de 6.000 milions, té prop de 12.000 treballadors arreu del món i és la quarta empresa catalana per volum de vendes.

Sempre és bo rellegir l'historiador econòmic Francesc Cabana, una font de saviesa i coneixement de qui, entre moltes altres publicacions, destaquen els sis volums de la Història econòmica de la Catalunya contemporània. Cabana sosté que la gran empresa és, segurament, el gran fracàs de l'economia catalana, que no ha pogut retenir el control de moltes de les seves marques més significatives i que han canviat de mans com fitxes del Monopoly cap a fons d'inversions i grans multinacionals. El seu cunyat, el president Jordi Pujol, va ser per edat, experiència i formació l'últim president industrialista de Catalunya. De fet, en la seva època hi havia una conselleria d'Indústria i Energia al seu primer govern, el 1980, i ara és una direcció general dins de la conselleria d'Empresa i Treball. Els noms i les estructures de govern també tenen la seva raó de ser.

No ve d'ara que la indústria catalana perd pes i per això es va impulsar el Pacte Nacional per la Indústria. Si mirem una mica enrere, l'any 2000 representava el 26,9% de l'economia catalana i actualment el seu pes és del 18% del PIB, aproximadament. En aquestes dues dècades llargues s'ha passat d'unes 48.000 empreses al sector industrial a prop de 35.000 i s'han perdut uns 250.000 llocs de treball; actualment, el sector proporciona al voltant de 450.000 llocs de treball. Com que l'economia no només són xifres, és important retenir el fort component familiar del sector industrial i el seu arrelament. Amb tots els matisos que es vulgui, és irrefutable que una empresa d'aquesta dimensió contribueix a vertebrar el país tant socialment com econòmicament.

I, malgrat tot això i la importància que té la situació de Celsa, fa infinitament més temps que parlem de Telefónica i la compra d'un important paquet de gairebé el 10% per l'Aràbia Saudita que, sens dubte, és molt important i té molt més glamur. Però per a l'economia catalana i la indústria catalana el futur de Celsa no és qualsevol cosa i molt menys un tema menor. La decisió del jutjat mercantil posa una sèrie de salvaguardes com són l'autorització de l'operació per part del govern espanyol pel fet d'estar sotmesa al control d'inversions estrangeres del ministeri d'Indústria -ells sí que han mantingut el rang d'un ministeri.

Suposo que la Generalitat ja deu estar fent el possible per evitar les enormes destrosses que es poden acabar produint si no es controla bé tot el procés judicial i utilitzant la força política que tingui a l'abast per influir al Ministeri en les coses que són més importants: que es mantinguin els llocs de treball, que la seu es mantingui a Catalunya, que es mantingui el pla d'inversions i que la companyia no es trossegi. Tot això és molt important per la posició estratègica de l'empresa. Caldrà estar molt atents que no passi com en altres ocasions i, pel camí, Catalunya torni a sortir perdent.