La Catalunya que va sorgir com un moviment ciutadà imparable i majoritari l'any 2012 torna a dominar l'escena política. Aquesta hauria de ser la primera conclusió d'una jornada cívica impressionant de mobilització de la Catalunya independentista -és clar que hi havia no independentistes, però que ningú no es confongui: d'una manera destacable la transversalitat no va arribar tant lluny- com a protesta per les dures i injustes condemnes als seus nou líders polítics empresonats a les presons de Lledoners, Puig de les Basses i Mas d'Enric. L'independentisme dividit i fracturat al seu cim, amb un lideratge a Catalunya qüestionat, troba en la seva àmplia base -i aquí sí, molt transversal- la resposta precisa i que ha desbordat els despatxos aquest 18 d'octubre. Que ningú no s'equivoqui ni a Barcelona ni a Madrid: els independentistes no tornaran a l'autonomisme. Tots tenen un problema que no arreglarà la justícia ni la repressió, per dura que pugui ser. Tampoc un 155, la Llei de Seguretat Nacional o qualsevol altra dràstica mesura que només afegirà dolor, enquistament i confrontació. Fa falta asseure's en una taula i negociar. No hi ha cap altra camí.

Els qui somiaven amb un independentisme adormit i emmordassat, allunyat de qualsevol ambició després de la supressió de l'autonomia i una etapa dominada pel desconcert, ja poden tornar a canviar el xip. El temps no els donarà la raó. La marxa sobre Barcelona de les cinc columnes per la llibertat que van sortir dimecres passat des de Girona, Berga, Vic, Tarragona i Tàrrega i que han recorregut uns cent quilòmetres cada una de nord a sud, de sud a nord i d'oest a est, perimetrant bona part de Catalunya, ha desbordat qualsevol previsió. La marxa dels estudiants també, com la paralització de les universitats a la pràctica durant tota la setmana. El simbolisme de l'entrada de desenes de milers de persones per la Diagonal reclamant poder exercir el dret a l'autodeterminació i cridant democràcia el vuitanta aniversari de l'entrada de les tropes de Franco per la mateixa avinguda no deixa de ser un canvi de paradigma en la memòria històrica.

El comerç, les fàbriques, els transports, les escoles, les universitats, els centres hospitalaris, els serveis bàsics, tot en una gran comunió, molt propi d'una societat madura com la catalana, en una situació que emulava perfectament l'aturada de país del 3 d'octubre de fa dos anys, després de la repressió del referèndum. El centre de Barcelona, de nou col·lapsat per 525.000 persones, segons la Guàrdia Urbana. I això que la manifestació de protesta contra la sentència no era aquest divendres i serà dissabte vinent dia 26.

Caldrà estar atents a com llegeixen en els propers dies el Govern de Quim Torra i els partits independentistes les multitudinàries mobilitzacions d'una banda, el discurs de la presidenta de l'ANC, Elisenda Paluzie, exigint els partits que es preparin per fer una DUI i que no utilitzin subterfugis per retardar-la; i el del president d'Òmnium, Jordi Cuixart, que va enviar una carta des de la presó escrita de pròpia mà en la qual destacava que "no hi ha descans possible fins a guanyar la llibertat", la qual cosa és tota una invitació a prosseguir la desobediència pacífica.

Encara que no és cap novetat que l'independentisme hagi tornat a evidenciar una musculatura organitzativa incomparable a cap altre moviment polític -la qual cosa fins i tot va fer que els comuns s'afanyessin a afegir-se a una concentració de la qual oficialment eren absents- la seva resposta ha estat d'una inesperada contundència. Sembla bastant evident que el desbordament ciutadà, del qual alguns podien tenir dubtes, s'ha produït, com ja es podia intuir, per exemple, després de la impactant mobilització que es va desplaçar el mateix dilluns des del centre de Barcelona fins a l'aeroport del Prat. Caldrà tenir molta intel·ligència per saber tocar la tecla precisa en les properes setmanes i mesos ara que, de nou, el rellotge que es va aturar el 27 d'octubre de 2017 s'ha tornat, per a molts inesperadament, a posar en marxa sense que ningú sàpiga, amb seguretat absoluta, si té o no té corda per a gaire temps.