És poc discutible que la retirada de la votació sobre l'oficialitat del català de l'ordre del dia del Consell d'Afers Generals de la Unió Europea és una mala notícia. I ho és per dos motius: en primer lloc, perquè aquesta vegada sí que s'havien generat expectatives. Aparentment, la qüestió era prou madura perquè amb l'empenta d'Espanya, que ostenta la presidència de torn de la Unió Europea, es poguessin superar els obstacles. En segon lloc, perquè si bé és cert que esperant t'hi pots florir, i a Europa encara més, al ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, se li va fer arribar el missatge, abans del llarg pont de la setmana passada, que les coses no s'estaven fent bé i que hi havia una baixada perceptible de la pressió als països que plantejaven problemes. Dit en plata: amb la investidura de Pedro Sánchez ja materialitzada, s'estava entrant en aquella fase que Madrid domina tan bé.

Doncs bé, la retirada de l'ordre del dia; l'espera, almenys d'un mes més, per a l'aprovació; i el fet que a partir de l'1 de gener Espanya perdrà la maniobrabilitat que li atorga la presidència europea, que passarà a mans de Bèlgica, pot acabar desembocant en la primera crisi entre Pedro Sánchez i Carles Puigdemont. De fet, és innegable que la confiança s'està construint amb moltes reserves des de Waterloo i els triomfs que formen part essencial del joc de la política no poden caure d'un únic costat. La qüestió del català com a llengua oficial de les institucions europees ha estat present, d'una manera o altra, en quatre de les cinc últimes reunions del Consell d'Afers Generals de la Unió Europea en les quals participen els ministeris d'Exteriors dels 27 països membres.

És dolent jugar amb foc en aquests primers compassos de la legislatura, ja que el PSOE no pot perdre cap vot en cap votació

En alguna reunió, fins i tot, hi ha arribat a participar el ministre Albares, circumstància que no es produirà en aquesta ocasió, ja que està preparant el seu primer viatge oficial al Marroc, dimecres. La primera vegada que es va plantejar la qüestió a Brussel·les, el 19 de setembre, el clima era, aparentment, molt diferent. Fins i tot el president Puigdemont li va agrair en un vídeo que va difondre "l'interès" del ministre per "defensar els arguments que avalen la petició". És més que possible que avui les paraules fossin diferents, ja que els avenços no s'han fet evidents i Exteriors, per iniciativa pròpia o per indicacions superiors, ha actuat a un ritme més lent.

Sigui per una cosa o per una altra, és dolent jugar amb foc en aquests primers compassos de la legislatura, ja que el PSOE no pot perdre cap vot en cap votació. La temptació que es pugui estar generant un malestar a Junts per Catalunya que sigui alguna cosa més que una anècdota és un risc més que palpable. Les bromes d'aquest dilluns de Pedro Sánchez en la presentació del seu llibre En tierra firme sobre el relator salvadorenc, la comparació amb el programa de televisió Supervivientes, han ajudat a enrarir el clima. Tampoc el fet que la llei d'amnistia iniciï aquest dimarts la tramitació al Congrés no és un paraigua que pot tapar-ho tot, el que es compleix i el que no de les diverses carpetes obertes. Atès que Pedro Sánchez només acostuma a reaccionar quan veu el perill a prop, és més que probable que mogui alguna peça per tornar a la situació anterior. El PSOE té massa fragilitat aritmètica per provar de repetir episodis anteriors i en els quals Sánchez s'ha guanyat una fama més que sobrada de practicar com ningú el trilerisme.