El president del Parlament, Roger Torrent, ha viatjat a Brussel·les per reunir-se amb el president Carles Puigdemont i els quatre consellers exiliats a Bèlgica, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig. Els cinc són diputats del Parlament de Catalunya i un d'ells, Puigdemont, és el candidat proposat pels grups parlamentaris que sumen majoria absoluta a la Cambra per a la sessió d'investidura que se celebrarà el dimarts dia 30. No és, per tant, estrany, que Torrent es desplaci a la capital comunitària, com tampoc no ho és que visiti els altres diputats encara empresonats —Oriol Junqueras i Jordi Sànchez— i el conseller Joaquim Forn, que acaba de renunciar a l'acta de parlamentari per afavorir la seva sortida de la presó.

El fet que hi hagi altres grups parlamentaris que protestin no té, en realitat, importància en aquest assumpte. No és un tema de partits, per més que PP, Ciutadans i PSC ho vulguin portar a aquest terreny, sinó de l'exigible dignitat de la institució. O, almenys, d'una manera de veure-la, que és molt lluny de la que tenen els partits unionistes. En qualsevol cas, tampoc no és tan estrany que els que van aplaudir entusiàsticament la dissolució del Parlament duta a terme per Mariano Rajoy ara s'escandalitzin perquè es vulgui respectar el mandat dels ciutadans a les urnes el passat 21-D. Posats a sorprendre's, a mi el que realment em crida l'atenció són dues coses: que el president del Parlament s'hagi pagat el viatge de la seva butxaca i que el govern espanyol tanqui amb pany i clau la delegació de la Generalitat a Brussel·les per impedir la trobada entre Puigdemont i Torrent.

Desconec si han estat els lletrats de la Cambra catalana els que han aconsellat al president del legislatiu que, per evitar problemes, assumís les despeses del bitllet i evitar així una hipotètica denúncia de malversació de fons. Si així fos, la culpa tampoc no seria dels lletrats. Assumir en la seva totalitat les funcions de representació de la institució i vetllar, com ha dit, pels 135 diputats és viatjar a Brussel·les, Estremera i Soto del Real amb càrrec als pressupostos del Parlament. El contrari és acceptar que és fora del càrrec que s'ocupa i, en conseqüència, és una gestió personal i no institucional. Comunicar al candidat a president de la Generalitat que és la proposta de la presidència del Parlament no és, òbviament, una actuació personal.

Com tampoc no és acceptable que una institució de la Generalitat —que no és cap altra cosa la delegació de la Generalitat a Brussel·les— no permeti al president del Parlament celebrar una reunió amb una visita, en aquest cas el president Puigdemont. Potser no és per al govern espanyol Roger Torrent el representant de la segona institució de Catalunya i no es mereix, en conseqüència, un tractament conforme al rang que ocupa? No està disposat el Ministeri d'Afers Estrangers a reconèixer la jerarquia del president del nou Parlament? Que se sàpiga, aquesta elecció no ha estat impugnada pel govern espanyol.

L'estat de pànic en què alguns semblen haver entrat en la recerca desesperada de túnels del clavegueram públic, pels quals suposadament pogués accedir Carles Puigdemont al Parc de la Ciutadella i al Parlament, té el ministre Zoido al capdavant d'un operatiu policial singular. Per no dir una cosa còmica. Tot això, just el dia en què l'exsecretari general del PP valencià, Ricardo Costa, ha causat un estropellament descomunal al seu expartit amb el tema de la corrupció. Per tapar-lo, res millor que atiar informativament la qüestió catalana. És una estratègia massa vella i no hi ha res pitjor que deixar-s'hi arrossegar.