Un bon coneixedor de Pedro Sánchez em comentava recentment que el principal encàrrec que té Josep Borrell, com a ministre d'Afers Exteriors, és recuperar la iniciativa en la batalla que ha perdut Espanya en l'opinió pública internacional en el cas català. No deixa de ser paradoxal que la punta de llança d'un conflicte que el govern espanyol ha pretès des del 2012 que fos exclusivament domèstic hagi estat sempre invariablement el ministre d'Afers Exteriors. Ho va ser amb José Manuel García-Margallo, en els gairebé cinc anys que va estar al capdavant de la cartera del Palau de Santa Cruz. De la seva època com a ministre (2011-2016) són les cèlebres declaracions en les quals assegurava sense ruboritzar-se que els favors i compromisos adquirits amb diversos estats perquè donessin suport a Espanya en el tema català es pagarien durant anys. El va seguir Alfonso Dastis, el silenciós, un alt funcionari de l'Estat de qui no es coneix que tingués cap idea, ni bona ni dolenta.

I, en això, va arribar Borrell. L'exministre sap fer titulars... i provocar incendis. És un professional de la batussa política i als seus 71 anys en fa més de deu que s'està retirant de la primera línia política. De fet, només els seus sonats fracassos a Abengoa i a l'Institut Universitari Europeu de Florència i l'avorriment el van portar a jugar un paper actiu contra l'independentisme. Primer amb les balances fiscals i més tard alçant-se com un dels oradors estrella de Societat Civil Catalana. I en això estava quan li va arribar l'oferta de Pedro Sánchez. Quan va ser nomenat fa menys de deu dies, vam comentar que Borrell oferiria dies de glòria als amants de la fractura i la divisió a Catalunya, ja que hereta un cert component taronja, per Ciutadans.

Les seves declaracions que Catalunya està a punt de l'enfrontament civil són mentida i irresponsables. Un ministre d'Afers Exteriors no és el ministre de Propaganda. Enrere han de quedar les seves amenaces públiques que calia desinfectar Catalunya pronunciades en un míting electoral i les seves rialles sobre mossèn Junqueras. Que el PSC surti en bloc a defensar-lo no fa sinó situar el flamant executiu de Pedro Sánchez davant de la seva crua realitat: no hi haurà una política específica per a Catalunya ni una relació bilateral. Perquè el que realment mola i dona vots continua sent una política en contra de Catalunya. La carrera de voler ser tots com Ciutadans segurament asfixiarà la formació taronja, però impedirà asseure's a negociar i a fer política.