S'acaben de complir mil dies des que va expirar el mandat constitucional de renovació del Consell General del Poder Judicial, el màxim òrgan de control dels jutges. Des de gener de 2018, el president de CGPJ —que al seu torn ho és del Tribunal Suprem— i vint vocals continuen en el seu càrrec en funcions, ja que la necessària majoria parlamentària de dos terços no l'aconsegueix el govern de torn sense el necessari concurs del principal partit de l'oposició. I el Partit Popular sap manejar com ningú els fils d'un entramat judicial en el qual sempre duu les de guanyar ja que, si hi ha una institució conservadora per naturalesa, és la judicial.

Quan els populars poden perdre el poder i se senten assetjats, remouen les fitxes amb summa destresa i la partida torna a començar. I així una vegada i una altra. El PSOE, per la seva part, ha estat tan matusser amb les seves propostes de renovació que, fins i tot tenint raó, quan les ha plantejat ha fet més l'efecte de voler fer passar l’òrgan pel garbell ideològic i atemptar contra l'anomenada independència judicial quan, si alguna cosa li falta a l'alta magistratura espanyola, és la independència de què presumeix.

No hi ha país seriós del nostre entorn en el qual la renovació d'institucions capitals de l'Estat, com és la Justícia, quedi, com en Espanya, en els llimbs més absoluts, pendent que Pedro Sánchez i Pablo Casado es posin d'acord. No és frívol el que està en joc: el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional i el Tribunal de Comptes. El primer d'ells és el de la sentència del procés i l'últim el de la fiança i els posteriors avals per la publicitat de la Generalitat a l'exterior entre els anys 2011 i 2017. Només ho esmento per fer inventari.

Tinc molt poca confiança que una renovació del CGPJ oferís un resultat molt diferent en aquelles qüestions en què la Justícia ha tingut un paper fonamental aquests últims anys —superior fins i tot al de la política—, com és la repressió a l'independentisme català, amb la sentència clarament desproporcionada i injusta als presos polítics catalans. Aquí, quan es parla de conservadors i progressistes, moltes diferències són ideològiques i de matís, no al·ludeixen al tronc que afecta allò que pot entendre's com la unitat d'Espanya.

Tanmateix, val la pena destacar que porten mil dies sense posar-se d'acord en la renovació. Ells, tan constitucionalistes només de boca, ensopeguen quan es tracta de repartir-se el poder. Llavors la Constitució i els seus terminis se la passen pel folre. Amb el menjar no es juga, deuen pensar.