Més de vuit anys han passat des que un grup d'ultres van entrar a la llibreria Blanquerna de Madrid mentre se celebraven els actes de la Diada Nacional de Catalunya. Era un 11 de setembre de 2013 quan una quinzena de persones amb banderes espanyoles preconstitucionals van irrompre violentament en la delegació de la Generalitat a Madrid i van agredir alguns dels presents. Per sort, els ferits només van ser lleus i les destrosses de material que van realitzar es van reparar uns dies després. Però aquelles imatges d'ultres de la Falange i d'Alianza Nacional, vistes anys després, fins i tot expressen un odi i una violència que posa els pèls de punta.

Doncs bé, la secció 30 de l'Audiència Provincial de Madrid ha dictat finalment la interlocutòria per a deu dels catorze condemnats pels fets i el seu ingrés a la presó es produirà en la primera quinzena de desembre. Després d'un rocambolesc, inexplicable i vergonyós recorregut judicial ingressaran al centre penitenciari que escullin cada un d'ells, on hauran de fer front a una condemna que ha patit una rebaixa substancial amb el pas del temps fins a quedar en una forquilla que va dels dos anys i set mesos de presó als dos anys i nou mesos de presó i per un simple delicte de desordres públics.

Fins ara, cap d'ells no ha passat ni una nit a presó malgrat que el Tribunal Suprem els va condemnar fins a quatre anys de presó afegint als desordres públics l'agreujant de discriminació ideològica. El Constitucional no va acceptar la sentència i va ordenar la repetició del judici. En aquests anys, han passat coses tan sui generis que fins i tot dos dels acusats s'han pogut presentar en les passades eleccions a l'Assemblea de Madrid encara que ja tenien sentència ferma.

No deixa de ser veritablement escandalós aquest tracte de favor -de quina altra manera es pot anomenar el temps transcorregut des dels fets de 2013?- si ho comparem amb esdeveniments judicials que han passat al nostre país en els últims anys. Sense anar més lluny, els condemnats pels fets de l'1 d'octubre de 2017, amb penes d'un centenar d'anys de presó entre tots ells, i que mentre els ultres estaven en llibertat i la seva situació evolucionava a un ritme clarament diferent i d'una lentitud exasperant, han passat quatre anys a la presó i només han pogut accedir a la llibertat provisional per l'indult parcial concedit.

Evidentment, costa molt no veure darrere dels obstacles judicials del cas una actuació sensiblement diferent. Tant és així que, en condicions normals, diríem que aquest cas ha arribat definitivament a la seva fi i aquesta vegada no hi haurà més retards. Però ja res no pot sorprendre'ns després del que hem vist aquests anys.