Aquest dilluns i sobretot dimarts es viurà al Congrés dels Diputats i també al Senat una situació insòlita en qualsevol democràcia que es preï: quatre diputats i un senador elegits el passat 28 d'abril a les llistes electorals de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana abandonaran la presó de Soto del Real, primer per recollir les seves credencials com a parlamentaris i dimarts per desenvolupar les obligacions per a les quals van ser escollits. Una situació excepcional conseqüència d'un judici excepcional que es desenvolupa en el Tribunal Suprem i per al qual no han valgut les successives peticions de llibertat provisional formulades pels lletrats d'Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva i que han estat rebutjades per la Sala Segona que presideix Manuel Marchena.

Mentre tot això succeeix, ningú no es pregunta a Madrid com pot ser possible aquesta situació. Les Corts viuran així un bany de realisme dramàtic. Presos polítics i parlamentaris es podran mirar a la cara després de totes les barbaritats que hem sentit durant la llarga presó provisional en la qual es troben i que abandonaran per unes hores. Una llibertat condicional que no respecta ni de bon tros la voluntat popular dels electors i que col·loca, òbviament, l'Estat en una situació incòmoda.

Escarcellers i presos mirant-se a la cara després que l'aprovació d'aquell 155 obrís la capsa de Pandora i s'iniciés una persecució sense quarter contra els dirigents independentistes i una causa general sobre tot el moviment. Malgrat això, l'independentisme continua guanyant eleccions a Catalunya, com va fer Esquerra Republicana el passat 28 d'abril i cinc dels presos polítics tenen acta de parlamentari. És molt més fàcil cremar hores de debat sobre si Iceta podia o no ser senador autonòmic o sobre els nomenaments de Meritxell Batet i Manuel Cruz com a presidents del Congrés i del Senat que sobre una anomalia democràtica com la que els presos polítics no hagin quedat en llibertat provisional per exercir amb plenitud tots els seus drets i exercir les funcions per als quals han estat elegits.

Un debat d'aquesta naturalesa obriria, de ben segur, una llum d'esperança. No pas l'entrada en un furgó policial pel pàrquing del Congrés i del Senat dels cinc presos polítics des de Soto del Real. Aquest gest només mostra la cara de la repressió, no la de la política.