Va sortir Ernest Maragall i des de la tribuna que li conferia la presidència de la Mesa d'Edat —diputat més veterà, als seus 75 anys— a la constitució del nou Parlament, va pronunciar un discurs vibrant, d'aquells que no deixa a ningú indiferent. Als independentistes que el van aplaudir i els unionistes que el van criticar. Molts van voler veure en la intervenció del germà de l'expresident Pasqual Maragall una continuació de la legislatura anterior. Però Ernest Maragall, veterà de la política, el que va fer va ser, sobretot, esprémer el seu minut de glòria i reivindicar-se. Donar llustre al cognom Maragall i recordar per a què ha servit el referèndum de l'1 d'octubre i les seves conseqüències finals, des del 155 a l'exili i els consellers i diputats presos.

Segurament per la radicalitat del discurs de Maragall, la intervenció del nou president del Parlament i del mateix partit, Roger Torrent, d'Esquerra Republicana, va cridar més l'atenció. Un discurs són sempre matisos, percepcions i valoracions. El fet que el critiqués la CUP i l'elogiessin el PSC o el PP va deixar de seguida resolta qualsevol valoració de la intervenció. És cert que el discurs no va tenir res a veure amb el to més aviat èpic d'Ernest Maragall i tampoc amb els seus posicionaments públics recents. Però Torrent va apostar per una intervenció que ell mateix va definir com a inclusiva i per aconseguir restablir plenament les institucions d'autogovern catalanes. Les seves paraules d'acord, diàleg i convivència com a base de la seva presidència van obtenir aquest primer dia un consens raonable amb l'oposició i un punt de sorpresa a les pròpies files de l'independentisme.

Segurament, Torrent ha preferit una entrada suau en una legislatura que no ho serà tant i ha pensat que temps hi haurà per als conflictes i que aquest dimecres no era el millor dia. El president del Parlament té ara quinze dies perquè se celebri el primer ple d'investidura del president de la Generalitat que, com s'ha anunciat, recaurà en Carles Puigdemont. Serà aquest, sens dubte, el primer moment de tensió de la legislatura amb un govern espanyol disposat a impedir-la tant sí com no, recorrent immediatament al Tribunal Constitucional, i amb un Parlament on previsiblement la majoria de 70 diputats independentistes hagin de bregar amb lletrats, oposició i justícia.

A menys que no es trobi una fórmula que avui ningú no sap veure que permeti saltar l'escull d'un candidat absent. En qualsevol cas, val la pena ser previsor: la potència de foc política i mediàtica per impedir que Puigdemont intenti la investidura serà alta. Molt més alta del que hem vist en les últimes setmanes. Només fa falta fer un volt per Madrid per captar-ho de seguida: Puigdemont és la línia vermella.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat