La propera setmana, dimecres és el dia previst, finalitzarà el judici dels fets de l'1-O que durant més de cinquanta sessions s'ha celebrat al Tribunal Suprem. Es va iniciar el 12 de febrer, abans de les eleccions espanyoles, municipals i europees, amb un Pedro Sánchez trontollós i necessitat dels vots independentistes per guanyar la moció de censura i finalitza amb un inquilí de la Moncloa que ha trencat, ja veurem si definitivament, qualsevol llaç amb les formacions de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. És obvi que l'independentisme ha estat novament utilitzat per les forces polítiques espanyoles i l'últim moviment de Moncloa per ajudar a aixecar la perdedora Ada Colau a l'alcaldia en comptes del guanyador Ernest Maragall és un exemple més.

El judici, a compte dels al·legats dels presos polítics i la defensa que en facin els seus advocats, ha estat tot un cúmul de violació de drets i ha tingut un marcat biaix de desprotecció dels acusats. Un té de vegades la impressió que la Fiscalia, l'Advocacia de l'Estat i els mitjans de comunicació espanyols haguessin estat en un judici i els observadors internacionals, els mitjans de comunicació estrangers i la societat catalana en un altre.

És obvi que no s'ha provat la rebel·lió però no importa ja que el fiscal, en una pirueta política més que tècnica, eleva la qüestió a cop d'estat; la malversació és si més no difusa però se sosté en els diferents escrits de l'acusació. I, per si de cas, s'incorpora una petició: que els presos polítics passin el 50% de la seva condemna sense cap permís penitenciari. I Ciutadans i el Partit Popular segueixen amb iniciatives legislatives perquè el govern espanyol manqui de marge per a un hipotètic indult.

No s'han d'abrigar gaires esperances respecte a les sentències que imposi el Tribunal Suprem i tot apunta que, almenys, seran a la banda alta de l'Advocacia de l'Estat. Sedició i no rebel·lió; 15 anys i no 25 per a Junqueras i d'aquí cap a baix. Ningú mínimament informat no s'atreveix a vaticinar condemnes menors i en canvi molts són els que fins i tot amplien el nombre d'anys de presó.

La societat catalana ha viscut amb una suma de dolor, irritació i contenció el judici del Govern legítim desposseït dels seus càrrecs pel 155 que van aprovar PP, PSOE i Ciutadans. La política catalana està i estarà marcada durant molt temps per aquesta circumstància. La no-elecció de Maragall també és fruit d'aquell 155 i la violació dels drets dels presos o la persecució ridícula del president Puigdemont allà on va, també.

Per això és més necessària que mai una cartografia compartida dels diferents actors independentistes i superar els buits de lideratges que existeixen amb unitat d'acció de tots ells. Només fins que no s'entri en aquesta fase, l'independentisme no podrà ser novament inclusiu, generador d'il·lusió, superador de la paràlisi i motor del canvi que necessita Catalunya.