Primer va passar a Brussel·les, després a Copenhaguen i ara ha passat a Ginebra. Al cap i a la fi l'ambientàs patriòtic de les últimes hores i enmig de l'èxtasi col·lectiu per la lletra de Marta Sánchez per a l'himne espanyol es va enllaunar al relat mediàtic el nou capítol de la batalla contra l'independentisme: la detenció i extradició de l'exdiputada de la CUP Anna Gabriel resident al país helvètic des de fa unes setmanes. Caram! Quin tribunal europeu no es creurà que l'acusació per sedició i rebel·lió formulada pel jutge Pablo Llarena no està absolutament documentada? Ho deien molt àmpliament totes les tertúlies de mitjans de comunicació espanyols de dimarts i així ho afirmava, per exemple, l'editorial de l'ABC d'aquest dimecres: "Espanya està obligada a sol·licitar-ne l'entrega, per més que ella provi d'enganyar les autoritats helvètiques sol·licitant un asil polític inadmissible."

Ho sostenia hores més tard el ministre de Justícia, Rafael Catalá, als passadissos del Congrés dels Diputats: "No veig motius perquè Suïssa no en concedeixi l'extradició". I rematava la feina la Fiscalia del Tribunal Suprem a mig matí sol·licitant al magistrat Pablo Llarena que dictés una ordre de detenció provisional i procedís posteriorment a l'ordre de recerca i captura internacional, com a pas previ a l'extradició davant de les autoritats competents. Tan sols faltava la decisió del jutge del Tribunal Suprem... que no va arribar. I es va acontentar amb demanar una ordre de detenció domèstica i que, per tant, només té conseqüències si torna a Espanya. El globus s'havia desinflat en qüestió d'hores i Anna Gabriel gaudeix, ara per ara, d'una situació similar a la dels exiliats residents a Brussel·les. Amb un inconvenient per a l'Estat espanyol: el perímetre de països als quals poden viatjar ja no només inclou Bèlgica i Dinamarca sinó també Suïssa.

Encara que els moviments al món de la justícia disten molt de ser els que es produeixen, per exemple, al món de la política, i tot ha de ser tractat amb una cautela superior, val la pena destacar dues coses: en primer lloc, el castell de cartes consistent en la solidesa de la causa del referèndum de l'1 d'octubre i en les acusacions múltiples a tots els acusats dels delictes de rebel·lió, sedició, malversació i desobediència tendeix a desmuntar-se en tots els casos llevat de l'últim. D'aquí que el Suprem, ara per ara, apunti els objectius però eviti de totes totes sortir de les fronteres espanyoles a l'hora de demanar mesures judicials especials. D'altra banda, la política de propagació del conflicte català i la vulneració de drets fonamentals dels encausats, quatre d'ells a presó, guanya dimensió internacional. No és bona notícia per a les autoritats espanyoles preocupades perquè el conflicte no ultrapassi el Pirineu.

I en aquests moments, el que succeeix és el contrari. S'obren nous fronts i es percep una certa immobilització a l'hora de tramitar mesures judicials dràstiques en altres països. Més enllà de la propaganda, no sembla ara com ara un escenari gaire encoratjador.