La política, com la vida, és plena de paradoxes. Una d'elles s'ha produït aquest diumenge i qualsevol català mínimament informat podia entrar en estat de xoc després de llegir l'expresident del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero animant el seu successor Pedro Sánchez a aprofundir en el diàleg amb els independentistes catalans. A més, Zapatero era contundent en assegurar que els dirigents polítics actualment a la presó o a l'exili no eren uns colpistes.
Crida l'atenció que hagi estat Zapatero, el president que es va fer enrere de tots els seus compromisos quan va accedir a la Moncloa i sobretot del que va pronunciar a Barcelona el 2006 assegurant que donaria suport a l'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. D'aquell Estatut retallat per les Corts el 2006 i, més tard, laminat pel Tribunal Constitucional el 2010 venen una part dels problemes de la relació entre Catalunya i Espanya. En ambdós moments, 2006 i 2010, Zapatero era el president del govern espanyol i no va fer res per revertir la situació sinó que va permetre a Alfonso Guerra des de la presidència de la Comissió Constitucional del Congrés airejar en to fanfarró que estava ribotant l'Estatut. Tot això entre el guirigall dels seus.
Segurament, és més fàcil ser expresident que president. Hi comença a haver molts exemples, Felipe, Aznar i el mateix Zapatero. Donar consells a uns i a d'altres o fer conferències que governar. Zapatero va sumar molts errors i va incomplir molts compromisos. Però, dit això, benvingut sigui el seu atreviment en aquests moments i els ànims a Pedro Sánchez perquè dialogui, una cosa que fins al dia d'avui ha fet amb comptagotes i sense cap resultat. No pensen el mateix Felipe González i José María Aznar, partidari el primer d'una línia dura i el segon d'una de duríssima.
Del president del govern espanyol depèn canviar la situació actual a Catalunya. No ho farà mentre continuï pensant que l'únic relat polític possible és el que impulsen PP, Cs i Vox. Necessita coratge, cosa que fa molts mesos que no demostra.