Explica l'exministre d'Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, al seu llibre de pròxima aparició i que porta per títol Memorias heterodoxas de un político de extremo centro, com va tombar l'interès i el corrent de simpatia del llavors primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, el 2013, cap al procés català. Margallo va anar directament al gra durant una cimera bilateral: un moviment de complicitat cap a l'independentisme català comportaria immediatament el reconeixement de Palestina per part del govern de Mariano Rajoy.
L'amenaça de Margallo va tenir l'efecte desitjat, com hem comprovat amb el temps, i Israel s'ha guardat molt de fer comentaris en públic. Tant, que si Margallo al seu nou llibre no l'hagués explicat qui sap quant de temps hauríem tardat a saber-ho. L'exministre, que reclama un lloc preeminent en la desactivació del suport, adhesió o simplement solidaritat de cancelleries estrangeres entre el 2012 i el 2015, havia explicat abans situacions en diversos països europeus i l'enorme cost en contractes o intercanvis comercials, però sense sortir del continent.
La revelació de l'exministre posa a sobre de la taula l'enorme farsa d'aquells que han afirmat públicament sense base creïble, començant pel mateix Margallo, que l'independentisme estava condemnat a "vagar per l'espai" si no renunciava a un estat propi. Al costat de tot això hi ha hagut una història d'amenaces i xantatges explicables tan sols des del temor de no aconseguir imposar un relat i quedar desarborat davant de la indiferència internacional i la pèrdua de suports a la negativa a acceptar un referèndum d'independència.
Margallo, després Alfonso Dastis i Josep Borrell han seguit per aquest camí i han tirat de portatalonaris i el que ha fet falta. I, tot i així, no deixem de saber regularment que la seva contundent posició s'aguanta amb un decorat que moltes vegades és de cartró pedra.