L'atac sense precedents de centenars de míssils balístics sobre Israel, amb explosions a diverses zones civils de Tel-Aviv i Jerusalem, però de fet a tot el país, suposa l'entrada de l'Iran a la guerra o, si es vol emprar un llenguatge més suau, al conflicte armat. És un salt significatiu en l'eterna disputa a l'Orient Mitjà, després que d'ençà de la mort del líder i un dels fundadors de Hezbollah, Hassan Nasrallah, en un atac israelià a Beirut la setmana passada, s'estigués esperant la resposta iraniana. A la mort de Nasrallah s'hi afegeix la d'altres dirigents de Hezbollah que, a la pràctica, ha suposat deixar l'organització decapitada de cap mena de lideratge i sense una estructura clara de comandament que la faci realment operativa. Això s'esdevé en un moment en què Israel té oberts dos fronts militars a la zona: la recent entrada terrestre al Líban per efectuar-hi operacions considerades selectives —o sigui, de zones properes a la frontera on hi pot haver material terrorista— al sud del país, i la guerra de Gaza, amb la qual pretén acabar de desarticular Hamàs.
És aviat per saber l'impacte de la resposta de l'Iran i si som a l'inici d'una fase més àmplia o, per contra, Teheran es limitarà a la seva incursió puntual si no hi ha una resposta important per part de Tel-Aviv. De fet, Israel sabia que l'Iran no romandria impassible després de l'assassinat de Nasrallah, que havia dirigit el grup insurgent durant més de tres dècades, i és, amb diferència, l'objectiu de més nivell abatut per les forces israelianes d'ençà de la intensificació dels combats amb Hezbollah. Israel va ordenar durant l'atac el tancament del seu espai aeri, però el va reobrir quan va acabar el llançament de míssils terrestres, el mateix que van fer Jordània i l'Iraq. Els Estats Units amenacen l'Iran amb una mà i amb l'altra donen suport a Israel, i Rússia amenaça Israel. Hi ha nou secretari general de l'OTAN, el neerlandès Mark Rutte, que assumeix el comandament en un moment de màxima tensió mundial i que ha demanat a Tel-Aviv la fi de les hostilitats al Líban.
És aviat per saber l'impacte de la resposta de l'Iran i si som a l'inici d'una fase més àmplia o, per contra, Teheran es limitarà a la seva incursió puntual
Israel és soci de l'OTAN, però no n'és membre, una subtil distinció. Va adquirir aquest estatus com a aliat important no pertanyent a l'OTAN el 1987, quan Ronald Reagan presidia els EUA, i des d'aleshores ha cooperat amb l'OTAN en àrees de tecnologia, contraterrorisme i d'altres. És, per tant, suficient perquè l'organització militar no sigui indiferent. Per això, és normal que el president Joe Biden hagi ordenat a les tropes dels Estats Units desplaçades a la zona la màxima col·laboració amb les forces israelianes en la protecció del seu territori. Tot això succeeix en un moment en què el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu ha recuperat bona part de la popularitat interna que havia anat perdent després dels múltiples errors de l'atemptat que va patir el país el 7 d'octubre del 2023, quan 1.200 homes armats de les files de Hamàs van irrompre en territori israelià per dur-hi a terme un atac sense precedents, que va posar fi a la vida de 1.200 ciutadans de l'Estat jueu en un dia i va fer més de 200 ostatges, alguns dels quals continuen retinguts a la Franja Gaza.
L'Iran ha fet el primer moviment més en la línia del que s'esperava per part de les informacions que hi havia sobre el terreny —d'un perfil intermedi—, que no pas de grans dimensions. Hi haurà resposta d'Israel i aleshores veurem la dimensió que adopta el conflicte. Això sempre que l'Iran no faci el segon pas.