L'atac de l'Iran amb míssils a la base d'Al-Udeid a Qatar, la més important dels Estats Units en tot l'Orient Mitjà i on s'allotgen al voltant de 10.000 soldats nord-americans, marca un nou salt en el conflicte de conseqüències incertes. L'aparença indica que l'Iran ha provat de disminuir les conseqüències i el nombre de víctimes, havent advertit amb temps de l'atac amb míssils amb l'objectiu d'evitar una escalada irreversible i aplacar, en la mesura del possible, la resposta dels EUA. En resum: amb l'atac d'aquest dilluns, l'Iran restableix el seu honor, ja que havia assenyalat que respondria a l'atac previ dels nord-americans, però l'administració Trump es podria conformar amb una represàlia bastant menor.

El que demostra bàsicament el moviment de Teheran és que el règim dels aiatol·làs sap que té les de perdre si el conflicte va a més, però al seu torn, els Estats Units no saben si tenen tots els trumfos, ja que a l'hora de la veritat els conflictes armats són molt més llargs del que moltes vegades es pensa. Encara ressonen les bromes a les cancelleries de mig món, quan es recorda el llavors candidat republicà a la Casa Blanca assenyalant en un acte electoral que si arribava a la Casa Blanca podia acabar amb la guerra a Ucraïna en 24 hores. Aquella fanfarroneria l'ha perseguit com una llosa —fins i tot va haver de manifestar que no ho deia seriosament— i va començar amenaçant Volodímir Zelenski, després Vladímir Putin, novament Zelenski, de nou Putin, fins a quedar-se en una posició erràtica i sense una estratègia clara.

Encara ressonen les bromes a les cancelleries de mig món, quan es recorda el llavors candidat republicà a la Casa Blanca assenyalant en un acte electoral que si arribava a la Casa Blanca podia acabar amb la guerra a Ucraïna en 24 hores

Per això, la resposta de Trump és del tot imprevisible i no té necessàriament res a veure amb els escassos danys que han produït els míssils a la base nord-americana d'Al-Udeid, a Qatar. Molt més quan desconeixem si hi ha una via negociadora que encara funcioni i que pugui tenir a veure amb la prudent actitud de l'Iran amb el tancament de l'estret d'Ormuz. Han transcorregut més de 24 hores des que el Parlament iranià va recomanar de tancar-lo, però el Consell Suprem de Seguretat Nacional iraniana encara no s'ha pronunciat. I molt menys l'aiatol·là Ali Khamenei, líder suprem en assumptes d'estat. El tancament de l'estret, per on passa el 20% del cru mundial, desencadenaria un conflicte molt més ampli i involucraria nous països, com per exemple, la Xina.

Les pròximes hores donaran una visió una mica més real i ajustada sobre els passos dels Estats Units, l'Iran i Israel. També sobre la solidesa de l'aliança entre Trump i Netanyahu, aparentment a prova de qualsevol obstacle que pugui sorgir. La posició d'Espanya en aquest conflicte topa frontalment amb la que manifesta, per exemple, Alemanya, el canceller del qual, el democristià Friedrich Merz, va assenyalar aquest dilluns que no hi havia cap altra alternativa a l'atac d'Israel i els Estats Units contra instal·lacions nuclears iranianes i que el govern de Netanyahu estava legitimat per atacar l'Iran. En tot cas, la posició del primer ministre israelià és qualsevol cosa menys feble en la conjuntura actual.