Aquest cap de setmana, una persona que coneix a la perfecció com es troba el nostre model sanitari i les tensions financeres que pateix feia un pronòstic alarmant: és impossible que el sistema aguanti així gaires anys més a Catalunya, ja ha entrat irreversiblement en la recta final. Un diagnòstic certament molt desesperant, tenint en compte que Catalunya disposa d'una musculatura suficient per no haver d'estar en aquesta situació, si no fos per la sagnia a què es troba sotmesa amb el sistema de finançament actual. Aquesta anàlisi, que em feia molt preocupada des del seu doble coneixement diari de l'administració i del sector hospitalari, guarda una certa semblança amb el diagnòstic d'un altre professional, en aquest cas del sector educatiu. Per més que el pressupost de la Generalitat ha crescut, el cert és que la taxa d'abandonament escolar a Catalunya supera el 16% —ha augmentat de manera alarmant dos punts l'últim any— mentre que la mitjana espanyola no arriba al 14% i l'europea està tan sols unes dècimes per sobre del 9%.

Aquesta situació asfixiant en sanitat i educació —quan Catalunya és el 19% de l'economia espanyola i té un PIB per càpita per sobre de la mitjana de la UE— casa malament i enerva sobre manera la societat catalana —o, almenys, la majoritària— cada vegada que es presenten les balances fiscals i es quantifica l'abús que pateix el país per part del govern espanyol, l'actual i tots els que hi va haver abans. Les xifren canten per si soles: el dèficit de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic de l'Estat es va situar l'any 2020 en 20.772 milions d'euros i, l'any següent, el 2021, el que aquest dilluns s'ha presentat, en 21.982 milions d'euros. Aquest import estratosfèric suposa, a més, un màxim històric que equival al 9,8% i 9,6%, respectivament, del PIB català.

Els nostres polítics, almenys aquells que tenen la clau de la investidura de Pedro Sánchez, hauran de fer alguna cosa, perquè aquesta situació —estem parlant dels anys 2020 i 2021, els últims que s'han pogut analitzar— no s'ha produït sota governs de José María Aznar ni de Mariano Rajoy, sinó amb la presidència de Pedro Sánchez, qui ha necessitat tant per a la seva investidura el 2019 com per a la seva acció de govern els vots de l'independentisme, aquella vegada va comptar amb els dels 13 diputats d'Esquerra Republicana. Però no s'acaba aquí: segons l'últim càlcul de la balança fiscal elaborat pel Departament d'Economia i Hisenda de la Generalitat, Catalunya va aportar a l'Estat més del 19,3% l'any 2020 i el 19,2% el 2021, i només va rebre el 13,7% i el 13,6% en aquests dos anys.

Repeteixo: els números canten per si sols, ja que s'apropen al 10% del PIB anual de Catalunya i no es queden lluny del 50% del pressupost de la Generalitat per a aquest any. En termes per càpita, signifiquen 2.831 euros per català. El model de solidaritat interterritorial no pot estar basat en l'empobriment de Catalunya i que, a més, tot això es faci servir com un senyal de la seva decadència econòmica. S'ha de dir que ja n'hi ha prou i hi han de contribuir no només els partits polítics, sinó les entitats econòmiques, les patronals, els sindicats, les universitats i tot el teixit associatiu del país. I caldrà fer-ho amb contundència, bel·ligerància i sense canvi de cromos, perquè, si no, el país se'ns escaparà de les mans i lluny d'estar al capdavant de la Unió Europea, no farem cap altra cosa que perdre posicions i deixar als nostres fills un futur inexistent molt lluny del que seria Catalunya sense l'espoli que està patint any rere any per més discursos buits que hi hagi o visites a Barcelona amb catifa de plata als qui perpetren o permeten que tot continuï com sempre.