L'agressió patida pel president de la Generalitat a l'exili, Carles Puigdemont, a l'aeroport de Viena quan tornava a la residència de Brussel·les, després d'una estada de dos dies a la capital austríaca, duta a terme per un individu que li va donar un cop a l'espatlla, va cridar "A la cárcel", i va abandonar el lloc corrent per fugir, torna a plantejar l'enorme problema de seguretat que pateix. No és la primera vegada que té un problema i, encara que fins ara no hi ha hagut cap incident greu, entre altres coses per les precaucions que sempre adopta anunciant la seva assistència als actes públics o els desplaçaments amb poca antelació, és exigible que s'eviti córrer tant risc.

La situació personal en què es troba és de total indefensió davant d'aquests fets, perquè l'estat espanyol ha fet tot el possible per evitar que tingui un mínim servei de seguretat, com d'altra banda disposen tots els presidents que en un moment o un altre han ocupat la màxima representació de Catalunya, i la Generalitat ha evitat entrar-hi en col·lisió. Hi ha contribuït i molt que l'últim conseller d'Interior que va facilitar a Puigdemont una mínima seguretat, Miquel Buch, es troba sotmès a un judici per malversació de fons en el qual la Fiscalia li demana l'exagerada i insòlita xifra de sis anys de presó i 27 d'inhabilitació en càrrec públic, en entendre que Puigdemont ja no és autoritat. En aquesta mateixa causa, al sergent Lluís Escolà el fiscal li demana quatre anys i mig de presó i 23 d'inhabilitació.

No és difícil entendre que, amb aquests precedents, la situació estigui com està, per dolorosa i injusta que sigui. Però el cert és que caldrà trobar-hi una solució, perquè va ocupar la presidència de la Generalitat, i és aquesta institució la que ha de vetllar per la seva seguretat, quan estan ben clars quins són els drets dels expresidents d'acord amb la llei aprovada pel Parlament el 2003, i que fixa l'estatut d'acord amb el rang. Com s'han trobat al llarg d'aquests últims anys persones que seria discutible que haguessin de tenir seguretat, donat que no ocupen un alt càrrec, i se'ls ha facilitat perquè així s'ha decidit.

En complir-se el cinquè aniversari dels fets del 2017 es fa més evident l'impacte d'aquell 155, que no només va suspendre l'autonomia i va incorporar la violència i la repressió com a pràctica política contra l'independentisme, sinó que va passar a considerar normals situacions com que el president Puigdemont havia d'assumir un grau d'inseguretat i que havia de viure sempre en perill sense poder fer res per evitar situacions com la de Viena aquest divendres o altres de més greus a les quals està sempre exposat. Perquè Puigdemont continua sent l'objectiu quan no és cap fugitiu, perquè ha estat a disposició de la justícia a tots els països: en el seu de residència, Bèlgica, i en tots els que ha visitat.