La plantada de Begoña Gómez en no presentar-se al jutjat perquè se li notifiqués que, si havia d'asseure's al banc dels acusats per malversació, seria amb jurat popular, és un innecessari acte d'arrogància. No perquè hi estigui obligada, que no és així, perquè una circular de la fiscalia de 1995 avala que poden anar-hi només els advocats. És un acte que acaba sent més que una insolència, perquè, en funció de la seva situació, esposa del president del govern espanyol, s'havien emprat des de la Moncloa tots els canals davant de la jutgessa degana perquè tingués els privilegis que ha fet servir en altres ocasions —quatre vegades— de poder accedir directament pel pàrquing dels jutjats de la plaça de Castilla, a Madrid.

És aquest element el que és sobrant, ja que, si no penses anar-hi, no és necessari que es munti tot l'operatiu com si tingués la intenció de fer-ho. Què ha passat doncs? Només hi ha dues possibilitats, o bé ha estat una decisió d'última hora o, al contrari, s'ha enganyat la jutgessa degana. El fet que el matrimoni Sánchez-Gómez consideri que el jutge Juan Carlos Peinado s'està extralimitant en tot el procediment judicial tampoc l'habilita per a un acte d'aquesta naturalesa. De fet, és impensable que un advocat en exercici, d'aquells que corren amb molta regularitat pels jutjats, hagués realitzat una acció similar. Entre altres coses, perquè després ha de continuar acudint als jutjats amb una altra mena de defensats i el sidral que ha muntat és del tot innecessari.

Tot això ha passat durant la mateixa setmana en què el jutge Peinado ha comunicat que, si el cas per malversació de Begoña Gómez, la seva assessora Cristina Álvarez i el delegat del govern espanyol a Madrid, Francisco Martín, acabava en judici, seria amb un jurat popular. Aquest fet ha caigut com una autèntica bomba de rellotgeria a l'estructura socialista i al palau de la Moncloa, on, pel que sembla, l'advocat Antonio Camacho no contemplava aquest escenari. Camacho, fiscal i exministre socialista durant uns mesos el 2011, ha de bregar amb els socialistes de Ferraz, que estan més que preocupats perquè no s'hagués avaluat amb més rigor que el delicte de malversació és un dels que podia ser jutjat per un jurat popular.

Encara que tant la Moncloa com el PSOE propaguen als quatre vents que el que existeix és una persecució de la justícia contra Pedro Sánchez, els socialistes no han aconseguit que això reïxi més enllà de les seves pròpies files i també d'alguns sectors a la seva esquerra. Del tot insuficient per convèncer a la majoria d'investidura que una resposta contundent com, per exemple, l'aprovació d'uns pressupostos trenca la cadena i amb dos anys, encara, es poden intentar canviar moltes coses, començant per la justícia. El crèdit de Sánchez és tan baix i els seus incompliments, tants que ni Junts ni Podemos, des de posicions diferents, no li facilitaran les coses. De fet, el partit del president Carles Puigdemont ja està en mode ruptura i tan sols és una qüestió de temps.