Ha passat massa vegades: l'independentisme es fa petit quan es baralla, no sap distingir l'anecdòtic de l'important i fa política de travetes partidistes a l'adversari. Els temps presents tenen, en més ocasions de les necessàries, molt d'això que tant molesta els votants independentistes. No a tots, és clar, però sí al corrent central d'aquest moviment que veu amb estupefacció com l'esport de llançar-se els plats pel cap fa emergir misèries que els electors potser no perdonarien. Aquest dimecres, el Parlament ha viscut una d'aquestes sessions tèrboles arran del debat de com s'havia d'aplicar la interlocutòria del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena quant a la suspensió total, parcial o temporal dels diputats actualment a la presó o en l'exili. En total sis, un a l'exili, el president Carles Puigdemont, i la resta a la presó de Lledoners: Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i Jordi Sànchez.

Que Junts per Catalunya i Esquerra Republicana tinguin punts de vista diferents pot ser fins i tot normal, ja que són dues formacions polítiques que es presenten a les eleccions separadament i té cada una d'elles tot el dret a tenir estratègies polítiques diferents. Ja seran els ciutadans els qui a les urnes donin o treguin raons amb els seus vots. Mentrestant, compartint com comparteixen Govern, un espectacle tan lamentable com el d'aquest dimecres en públic diu molt poc de tots ells. La roba bruta es renta prèviament a casa i en tractar-se de presos i exiliats és normal i fins i tot lògic que els afectats tinguin alguna cosa a dir. Tots s'estan jugant molt, de fet ja s'han jugat molt amb una situació judicial injusta des de tots els punts de vista.

El jutge Llarena, no obstant això, no pot ser alhora magistrat i legislador. Ho vaig escriure amb molta anterioritat al conflicte que ara s'ha produït al Parlament. La causa no està tancada del tot i la justícia alemanya ha tombat els delictes de rebel·lió i hipotèticament de sedició i ha delimitat l'extradició per rebel·lió a Espanya, si finalment arriba a concretar-se, a un delicte que al seu Codi Penal seria el de corrupció amb una pena màxima de cinc anys. Hi ha molta tela per tallar al camí i no hauria d'haver estat tan difícil congeniar les posicions d'uns i d'altres. Les del Govern independentista i les de la majoria parlamentària independentista.

Si no hi ha voluntat de fer-ho, de recosir les diferències, potser sí que ha estat un error traslladar a la ciutadania que un Govern com l'actual era possible. La pilota és a la teulada dels polítics, no de la gent, que fa molt temps que fa les coses ben fetes. I que només pot empènyer als seus electes o treure'ls targeta vermella. Que això d'aquest dimecres al Parlament quedi en una anècdota o es faci cada vegada més gran depèn d'ells. I que comencin a fer i dir el mateix sense caure en contradiccions, també. L'estiu pot actuar com un adhesiu, sempre que les seves reconegudes propietats per unir no hagin ja caducat.