La Cambra de Contractistes d'Obres de Catalunya acaba de donar a conèixer el seu informe sobre la licitació de l'obra pública a Catalunya. És un dossier amb llums i ombres, ja que hi surten francament bé la Generalitat i el món local i, en canvi, torna a sortir-ne molt mal parada l'administració central, una manera eufemística d'anomenar, a les estadístiques oficials, el govern espanyol. És molt important posar la lupa en el que acaba fent l'Estat amb les inversions en infraestructures a Catalunya, ja que, per aquesta via, acaba havent-hi una quàdruple espoliació. A veure, tot comença pel dèficit fiscal, del qual sembla que es vol parlar cada cop menys i que acaba detraient a les arques de la Generalitat més de 22.000 milions d'euros el 2021, les últimes dades disponibles. Aquest càlcul es basa en la diferència entre els ingressos fiscals aportats per Catalunya i els fons rebuts en inversió de l'Estat.

En segon lloc, hi ha el sistema de finançament autonòmic, en què, més enllà de les competències i la gestió dels tributs, hi ha el tema de la famosa ordinalitat, un principi que exigeix que les comunitats autònomes mantinguin el mateix ordre en la recepció de recursos que el que tenen pel que fa a aportacions, és a dir, que les comunitats que més aporten no rebin menys per habitant que les que menys aporten. L'independentisme l'ha defensat sempre per corregir la situació actual en què Catalunya se situa en tercera posició a l'hora d'aportar, però cau a la novena o la desena en la recepció de recursos. La vicepresidenta d'Hisenda, María Jesús Montero, no l'accepta, per a desesperació del PSC, que tem l'enuig d'Esquerra Republicana. La filosofia de Montero és clara: diners, tots el que calguin, però no toquem el model i incorporem l'ordinalitat. Tant és així, que en un projecte remès per Hisenda al president d'ERC, Oriol Junqueras, la millora per sortir de la novena o desena posició i situar-se a la tercera o acostar-s'hi va consistir a baixar a l'onzè lloc.

Al final, les inversions no acaben sent per als qui les reclamen, sinó per al conjunt dels ciutadans, tinguin la ideologia que tinguin

La tercera expropiació arriba amb l'elaboració dels pressupostos generals de l'Estat i les inversions en infraestructures que fixen els comptes públics. El fet que no s'aprovin no vol dir que la simple pròrroga acabi obligant a aquestes inversions. Doncs bé, aquí, simplement és que no s'executen. El ministeri deixa de gastar a Catalunya el que li tocaria pels pressupostos, mentre comunitats com Madrid acaben superant el 100% de la inversió. I la quarta espoliació és la licitació pública d'obres i serveis per part del govern espanyol. Aquí es veu una disminució del 8,7% respecte a l'any passat i un 16% si ho comparem amb gener-setembre del 2023. Aquestes xifres es queden molt lluny de les necessitats d'inversió en infraestructura que necessita Catalunya. Així és impossible reconduir retards crònics en infraestructures estratègiques: des de la millora de Rodalies, les connexions ferroviàries de mercaderies als ports, el desenvolupament de la intermodalitat logística o l'impuls del corredor mediterrani.

Les xifres són sorprenentment negatives i xoquen un cop més amb els discursos que reiteradament es fan des del govern espanyol i els ministeris corresponents. Està molt bé i és meritori que la Generalitat i l'administració local es comportin de manera radicalment diferent, però el coll d'ampolla continua estant on és des de fa moltes dècades, a Madrid. Repetir-ho una vegada i una altra és tan necessari com l'aire que es respira perquè, al final, les inversions no acaben sent per als qui les reclamen, sinó per al conjunt dels ciutadans, tinguin la ideologia que tinguin. El més peculiar és que Catalunya deu ser dels pocs llocs on les reivindicacions compartides també acaben tenint ideologia. Sempre ho poso com a exemple, però és que és una realitat indiscutible: els bascos defensen el concert econòmic, acabin votant el partit que sigui. No es discuteix i aquí també hi ha una part gens menor dels seus progressos i la seva autonomia financera. Aquí, el màxim que s'ha aconseguit, en algunes ocasions, és fer un bloc ampli, però sense PP i els partits a la seva dreta. Però, de vegades, ni tan sols això, com si la millora de les condicions dels catalans només correspongués defensar-la a una part de l'arc parlamentari.