La situació social que travessa França és potser la més greu dels últims temps. És cert que, si mirem enrere, el país gal ha viscut precedents molt durs, com els disturbis del juny del 2023 que van obligar a desplegar uns 45.000 policies i van deixar més de 1.300 detinguts en una sola nit, i també, anys abans, l'actuació de les armilles grogues el 2018 i 2019 que va obligar el govern del primer ministre dretà Édouard Philippe a retrocedir. Estem parlant de dues crisis que Macron va poder esquivar a base de concessions econòmiques als manifestants, una circumstància que és molt difícil que es pugui repetir ara perquè Brussel·les exigeix a França estrènyer-se de manera significativa el cinturó.
Tot això s'ajunta amb el temut horitzó electoral de la pròxima primavera, quan se celebraran la primera i la segona volta de les presidencials, el 18 d'abril i el 2 de maig respectivament. Per a les generals falta bastant, fins al 2029, a menys que hi hagi una dissolució anticipada de l'Assemblea Nacional. En aquesta ocasió, la batalla de les presidencials és especialment alarmant, ja que la pèssima gestió de Macron durant el seu segon mandat ha desplaçat els partits centristes i ha obert les portes de l'Elisi de bat a bat als dos extrems: Marine Le Pen, per la dreta, encapçala clarament els sondejos en la primera volta i el seu rival més probable és Jean-Luc Mélenchon, el dirigent de La França Insubmisa.
La gran paradoxa és que el carrer reclama més recursos i Europa exigeix corregir els comptes, cosa impossible
Mélenchon està disposat a pujar al carro de les protestes que s'estan produint en diverses ciutats franceses i no repetir errors anteriors quan, en l'últim moment, un candidat menys extremista arrabassava la segona posició. En aquesta ocasió, a diferència de fa quatre anys, Mélenchon aguanta la posició, cosa que, si es consumés, gairebé lliuraria en safata la presidència a Le Pen, que lidera àmpliament els sondejos en segona volta si el seu rival és Mélenchon. La política francesa, que sempre recupera personalitats del passat en unes eleccions com les presidencials, té l'ex primer ministre Édouard Philippe com el risc més important per a Le Pen si aconsegueix superar Mélenchon.
De la gravetat de la violència d'aquell dissabte en dona idea el contundent missatge de Macron assenyalant que els que havien atacat prefectures, comerços, ajuntaments i fins i tot es van acostar preocupantment a l'Elisi, serien perseguits i castigats. El primer ministre també va assenyalar que no es deixarien intimidar. Tot això amb unes 600.000 persones en les protestes i uns 400 detinguts que enarboraven banderes contra la precarietat econòmica i laboral, el rebuig al cost de la vida, el deteriorament dels serveis públics i les continuades protestes dels estudiants. Brussel·les li exigeix una reducció sostinguda del dèficit, situar-lo per sota del 3% del PIB i limitar el creixement de la despesa pública neta a l'1,2% anual el 2026 i 2027.
La gran paradoxa és que el carrer reclama més recursos i Europa li exigeix corregir els comptes, cosa impossible. Després de dècades de tirar la pilota cap endavant i de fugir del seu negre present, França ja no té més pròrrogues. I per a això no sembla estar preparada.