La divisió a les files de l'esquerra ha estat la nota més característica de les celebracions d'aquest 8 de març, data en què es commemora el Dia de la Dona Treballadora i es reivindiquen les lluites feministes. Catalunya n'ha estat, potser, una excepció, i el soroll ha tingut força menys decibels que en altres punts de l'Estat i, especialment, a Madrid, on la dreta sociològica domina àmpliament el debat, marca el relat i és capaç d'inclinar cap a posicions més conservadores, almenys, una part de l'esquerra. El llast que suposa —en un electorat molt crispat per la divisió entre el PSOE i Podemos a l'hora d'abordar col·legiadament la reforma de la llei del només sí és sí— que el govern de Pedro Sánchez hagi fet un cop de volant als seus acords amb la formació morada té un cert aire de final de cicle. El carrer, tanmateix, no entén d'artificis partidistes i l'únic que visualitza és que PP i Vox escalfen a la banqueta abans de sortir a córrer en direcció a La Moncloa, i l'esquerra l'únic que fa és barallar-se entre ella i desaprofitar l'oportunitat del primer govern de coalició.

La ministra d'Igualtat, Irene Montero, que acumula a dreta i a esquerra crítiques per la gestió del departament i alguns dels seus projectes estrella, ha estat víctima al matí d'un grup de trànsfobes que l'han esbroncada a Madrid i li han boicotejat un acte d'igualtat. Ha estat, potser, un dels moments més evidents que s'havia trencat l'harmonia d'altres anys. Sempre és més fàcil estar cohesionats contra el PP, la gràcia és saber conviure amb problemes en els quals, lògicament, la mirada és diferent perquè són diferents les propostes de cada formació. El fet que a la zona alta dels comandaments de les dues formacions hi hagi hagut una certa llum verda a l'hora d'aparèixer més confrontats que mai aquestes últimes hores no feia sinó presagiar que aquest ambient enrarit i d'escassa unitat política s'acabaria també veient a les mobilitzacions.

Socialistes i Unidas Podemos han arribat a aquest 8 de març amb un enorme mal humor, cosa que acostuma a ser l'avantsala d'uns processos electorals que saben que no seran gens fàcils. Tenen enormes flancs en moltes de les polítiques, unit, a més, a la difícil situació econòmica que afecta una part molt important de la població. Tampoc no es pot dir que el que s'autodenomina el govern més progressista de la història hagi estat capaç de canviar dinàmiques, per exemple, respecte a les relacions amb Catalunya. L'últim cas que ha estat objecte de debat aquests dies i d'irritació a Catalunya té a veure amb el finançament del corredor atlàntic ferroviari, en el qual el govern espanyol invertirà 16.000 milions d'euros, mentre al corredor mediterrani els retards estan a l'ordre del dia. Serveixen de poc les pressions encara que les promeses continuen dominant l'embolcall des que es va prometre una pluja de milions que mai no ha arribat i que ha estat el preludi d'una sequera que, als despatxos de Madrid, sempre té una explicació.

Superat el revolt d'aquest 8-M, veurem si en les pròximes setmanes el PSOE i Unidas Podemos són capaços de recosir l'esquinçada apareguda amb la llei del només sí és sí i que pot acabar afectant altres normes pendents de votació en els pròxims mesos al Congrés. La temptació del PSOE de recórrer al PP pensant que això li pot donar oxigen a la dreta i al centre, com ha fet amb la llei del només sí és sí, és una mirada equivocada del problema. El vot conservador està en aquests moments molt més lligat del que sembla i l'han cohesionat els pactes del PSOE amb Unidas Podemos, Bildu i Esquerra. No és una rovellonera on Pedro Sánchez tingui molt a gratar per més que hagi estat en altres moments un fortí del PSOE. El gir que ha imposat aquesta legislatura l'obliga a recórrer el camí fins al final amb els socis d'aquests últims anys, perquè la seva credibilitat a l'altra Espanya és inexistent.