La mort de Fidel Castro amb 90 anys és l'epíleg d'una època i suposa la desaparició de l'últim gran dictador comunista del planeta. El Comandante, com així era reconegut pel seu paper en la Revolució Cubana, va governar l'illa durant la meitat de la seva vida amb mà de ferro. Un temps en què va privar el seu poble de democràcia i llibertat, es van produir milers d'assassinats i la repressió política va estar a l'ordre del dia. Tot això no li va privar de ser una de les icones del segle XX i que la seva controvertida figura s'anés endolcint amb el pas dels anys, almenys, davant d'una opinió pública molt poc exigent amb el seu llegat.

Cuba és avui un país proper a la misèria, necessitat de l'ajuda exterior, amb enormes dificultats per adaptar-se a una mínima obertura econòmica i amb enormes traves per a la inversió estrangera malgrat els incentius que va oferir el règim comunista el 2008. Continua, però, tenint un paper important en la geopolítica mundial per la seva aliança amb països sud-americans com Veneçuela i Bolívia i la seva relació preferent amb Rússia i la Xina. A més, en els últims temps, Obama ha obert un canal de relació embrionari, que ha suposat l'inici del desglaç després de mig segle. Aquest últim aspecte està en dubte després de la victòria electoral de Donald Trump, que el va qualificar de brutal dictador, un llenguatge molt allunyat del de Barack Obama, que va allargar una mà amistosa al poble cubà i va parlar del futur més que del passat.

Amb la mort de Fidel, moltes persones poden pensar que s'inicia, ara sí, el final del castrisme, oblidant que el seu germà Raúl governa l'illa des de fa una mica més de deu anys i que l'actualització socialista que es va proposar ha avançat a un ritme de tortuga. Aquesta pot ser una visió optimista respecte a les llibertats del poble cubà, tot i que és molt probable que s'accelerin les mesures econòmiques per rescatar el país del col·lapse financer en què es troba. Un model més proper al de la República Popular de la Xina, molt basat en només l'obertura econòmica, i no amb el model que podem entendre com el d'una democràcia occidental. I és que, al final, Fidel ha mort tranquil·lament al llit. El règim ha donat normalitat a la seva mort. I el poder de l'illa segueix sobre les espatlles de les mateixes persones. Raons per a l'optimisme d'un canvi cap a la democràcia a l'illa n'hi ha ben poques.