Arran de les noves i escandaloses notícies de corrupció al PSOE, que esquitxen directament Pedro Sánchez, i també les que afecten la seva dona, Begoña Gómez, i el seu germà, David Sánchez, el president del Partit Popular ha convocat una manifestació a Madrid per al proper dia 8 de juny i ha agitat el fantasma d'una moció de censura, per a la qual necessita imperiosament els vots d'algun dels partits que fa dos anys van facilitar la investidura de l'actual president del govern espanyol. Per a la manifestació de Madrid, Feijóo potser ha triat un bon moment polític, ja que fins i tot diferents socialistes de renom, com els sempre loquaços, el manxec Emiliano García-Page i l'aragonès Javier Lambán, tots dos disposats a alçar la veu i a posicionar-se en contra del secretari general del PSOE, li han arribat a demanar que convoqui eleccions a Espanya per posar fi a la situació actual, que no dubten a qualificar d'agònica.

Però si en la picabaralla PSOE-PP la manifestació dels populars pot tenir un cert sentit —tot i que compte amb els fracassos, amb l'estiu trucant a la porta—, on segur que Feijóo ha errat és en demanar suports parlamentaris per desbancar Sánchez. La mateixa setmana en què el PP ha fet bandera de la seva oposició a l'oficialitat del català i de l'eusquera a les institucions europees, reclamar el suport de Junts i del PNB no és que sigui suïcida, és que és directament una provocació. En política cal saber mesurar els temps, i tu no pots clavar un mastegot als teus suposats aliats en una aventura tan complicada, sortir corrents a demanar-los ajuda i pensar per un moment que hauran oblidat com els vas deixar amb la mel als llavis a la reunió del Consell d'Afers Generals de la Unió Europa de dimarts passat a Brussel·les. Encara més: avui, el PP està parlamentàriament més sol i més dependent de Vox, ja que s'ha tornat a guanyar la condició d'empestat per a la direcció de Junts. El mateix Aznar —sempre mesquí amb Feijóo i més pròxim a Isabel Díaz Ayuso— l'ha amonestat, dient que una moció de censura està condemnada al fracàs i que les coses condemnades al fracàs produeixen més frustració.

Avui, el PP està parlamentàriament més sol i més dependent de Vox, ja que s'ha tornat a guanyar la condició d'empestat per a la direcció de Junts

En sentit contrari, el PSOE ha rebaixat la irritació dels independentistes després que, d'una manera efectista, encara que sense cap resultat pràctic, hagi aparegut com el defensor del català a Europa. Poc importa que ho hagi fet tard i amb una convicció sobrevinguda, pels set vots que necessita al Congrés dels Diputats. El relat dominant és que el govern Sánchez ho ha intentat i que només la maldat dels populars ho ha fet descarrilar. És, sens dubte, l'explicació més confortable per al PSOE, l'única que li servia en aquests moments a Junts i la pitjor per al PP a Catalunya, obsessionat a ser aquí un partit marginal i sense aliats, ja que la seva política acaba estant fora de la centralitat de la societat catalana. Tot i que s'entengui poc a Madrid, que el català sigui llengua oficial a les institucions europees no és una posició extremista, sinó que és justament a l'inrevés. El que és extremista és oposar-s'hi.

En aquest context, el més previsible és que la legislatura continuï en aquesta zona borrosa en què les notícies judicials ocupen l'espai de la informació política. És el normal en els processos de desintegració d'un govern, i la història recent ens porta al final de l'etapa de Felipe González, el 1996. Amb matisos, és clar. González no era un problema per a l'estat, tal com s'entén a Madrid, sinó un aliat, i per això va poder deixar amb comoditat absoluta la Moncloa sense que els casos de corrupció l'empaitessin o l'enfilessin personalment. Sánchez ni té, ni tindrà, aquesta sort, ja que aquest mateix estat el veu com un enemic, capaç d'assolir acords polítics per desarticular-lo. Ha entrat en un túnel en què les causes judicials el desborden, la majoria parlamentària per avançar en un projecte polític és inexistent i molts dels dirigents socialistes se'n van a dormir sense saber si l'endemà llegiran o escoltaran una conversa comprometedora seva. I, així, governar és impossible. Una altra cosa és ocupar el govern.