Fa una mica més de tretze anys, Europa, els seus ciutadans i alguns dels Estats membres de la Unió Europea van fer potser l'últim gest massiu de rebel·lia que se li suposa a una societat compromesa, lliure i democràtica. Van sortir al carrer milions de persones per dir ben alt que estaven en contra de la invasió de l'Iraq que lideraven George W. Bush, Tony Blair i José María Aznar. Era el febrer del 2003 i a Barcelona diversos centenars de milers de persones -segons la Guàrdia Urbana van ser 1,3 milions- van omplir a vessar els carrers del centre de la capital amb el lema de "No a la guerra". Avui dia ningú no dubta que aquella invasió va ser un error, més enllà que es va dur a terme utilitzant informació falsa.

Val la pena recordar aquella mobilització ciutadana a l'hora de comparar la resposta que s'està donant al drama dels refugiats i a la crisi humanitària que s'està produint i de la qual en tenim notícies diàriament pels mitjans de comunicació. Europa sobreviu com un gran mercat de 500 milions d'habitants. Es legisla pensant en aquest mercat interior i la pulsió de Brussel·les és bàsicament econòmica i té a veure, en la majoria dels casos, amb el sistema financer o la crisi econòmica. Fa temps que es va abandonar la idea de fer política. Els caps d'Estat i de govern resolen per separat els problemes a mesura que hi van ensopegant i així va passant el temps.

No està sent gaire diferent el cas dels refugiats. El debat sobre les persones ha estat substituït pel dels diners i els ajuts que s'han de concedir a Turquia perquè faci de gendarme del continent. Així, els 28 poden tranquil·lament mirar cap a un altre costat. Que Turquia és un país dubtós -per fer servir un terme suau- en el tema dels drets humans? S'esquiva el problema i s'hi afegeixen algunes dosis de temor a la societat tot advertint del risc de l'entrada de terroristes en el col·lectiu de refugiats. Una hipòtesi que els Estats han de contemplar per extremar les mesures de control, no pas per impedir-ho a tothom que arriba del món del terror, la mort, la fam i la misèria. Mentrestant, els refugiats arriben en comptagotes als països de destí perquè els tràmits són molt lents i les quotes gairebé una vergonya. Però la resposta al carrer també deixa molt a desitjar. Aquest dissabte unes 4.000 persones s'han manifestat pels carrers de Barcelona. Com poden els Estats sentir-se pressionats per la ciutadania amb aquestes xifres tan petites?